dijous, 28 de febrer de 2013

Pluja


Caminois de pedra, amb tolls d’aigua i fang:
la mateixa pluja que assaona els camps.
També així la vida, capciosa, vibrant;
el que a uns agrada, a d’altres fa mal.
(Dins Itineràncies, octubre 2012)

També  hi diuen, de la pluja...

Gotes de pluja
escriuen camins
en els vidres de casa.
Recordo les teves galtes
plenes de corriolets
un dia quan ... ploraves.

(Pere)

Si tu fossis pluja
faries saó
que per les collites
es d'allò més bo.
Trauries la pols,
camins i teulats
lluirien com nous.
Acarones l'ànima
amb gotes de mots.
Si tu fossis pluja
sota el teu misteri
quedaríem xops.

(Carme)
 

dilluns, 25 de febrer de 2013

dissabte, 23 de febrer de 2013

Febrer 2013, nevada a Montserrat

Monument a Pau Casals (Montserrat, 23/2/2013)

No sé si avui acudiran gaires ocells a escoltar-lo...
 
Imatges extretes del Facebook del Monestir


...Hi acull la neu entre les penyes i sembla que ressona el cant dels ocells i aquest so inigualable del cello. (Novesflors)
 

...Un floc de neu,
s'ha posat a la branca.
Floreix l'hivern. (M. Roser)


 ... Però ell no deixarà de fer música: la natura l'acompanya, i ara un cruixit, ara un cop de vent, ara una conversa, ara una campana, tot parla, tot canta. (Olga Xirinacs)
 

dissabte, 9 de febrer de 2013

Racó de febrer (2013)


“...Cap passió elimina tan eficaçment la capacitat d’actuar i de raonar com ho fa la por...”     (Edmund Burke)  

Ell i ella caminen pel carrer. Vénen en direcció oposada, per la mateixa vorera, i d’un moment a l’altre es trobaran l’un davant de l’altre. El seu és un amor impossible. Mai el seu contacte ha anat més enllà d’un fregadís circumstancial, imperceptible. Però el sol, aquesta tarda, ha volgut que tots dos cossos formessin un sol cos, i ha jugat amb les seves ombres. I en creuar-se, els ha il·luminat amb força, i durant uns instants, reflectides a terra, les ombres han quedat enllaçades l’una en l’altra, en un èxtasi total...
Va ser l’única vegada que van fer l’amor...
 


Un plaer compartir aquest concert de Sibelius interpretat per Mercè Escanellas, la filla del nostre company blocaire Jaume Escanellas. Gràcies a tots dos!

diumenge, 3 de febrer de 2013

Al final de la tarde


 Són molts els poetes que al llarg de la seva vida li han cantat al crepuscle; no en va es tracta d’un dels moments més intensos que se'ns és permès gaudir. En el meu anterior poema, algú em va deixar l'inici d'uns versos magnífics que em van fer córrer a sadollar la meva set de bellesa als seus orígens, i que avui, amb gran plaer, comparteixo amb tots vosaltres. L’autor, ja  el coneixeu: l’entranyable amic Pere, de Calle Arquímedes.
 
Quisiera vivir al final de la tarde
cuando solo hay silencio
y el tiempo se para.
Cuando el azul del cielo
explota en rojos y amarillos.
Cuando las nubes blancas
ennegrecen sus sombras.
Cuando los colores ocres
toman formas caprichosas.

Quisiera estar al final de tarde
cuando la vida se detiene
y al mirar al norte oscurece lentamente.
Cuando las losas tibias
calientan mis pies descalzos.
Cuando cien alondras vuelan
rápidas de un lado a otro.
Cuando llega el instante en que no sientes nada
la mente en blanco, una paz extraña.

Quisiera detener el final de la tarde
cuando vuelve la vida
y una luz gris azulada ilumina el horizonte.
Cuando aparece la brisa
refrescando mi cara.
Cuando diminutos seres salen de sus escondites
agitando nerviosos las alas.
Cuando nace la noche
y tu me llamas a casa....