dissabte, 23 de novembre de 2013

Racó de novembre (2013)


Fotografia: Jaume Sendra
 
“...El nostre sofriment neix en el moment en què comencem a acumular silencis en el nostre interior...”   (Proverbi xinès)  

Els teus ulls mirant el mar
mentre dansen els teus somnis
com fulles que gronxa el vent.
Paisatges color d’aram,
fumeres com fils de boira
alçant-se damunt dels camps...

Els teus ulls mirant el mar
mentre uns altres ulls et pensen,
i t’enyoren i es deleixen,
tan propers i tan distants...
Miratges, temps de tardor,
quan les mans, enfredorides,
cerquen la teva escalfor... 

Els teus ulls mirant el mar
mentre vas forjant somriures    
entre el cel, el fum i els arbres,
i uns altres llavis inventen
nous camins per les contrades
del teu cos apassionat... 

Els teus ulls mirant el mar,
silencis que el cor bressola...
i el vent esfulla la rosa
del màgic temps d’estimar...
 
Galionar
 

20 comentaris:

  1. M'agrada molt el proverbi xinés, jo també crec que els silencis provoquen el patiment. Però el silenci, la paraula silenci i el concepte silenci té dues cares. I sovint es confon. El silenci és preciós, diuen. Més val callar que dir segons què, també diuen uns altres. Els silencis només són les pauses, també m'han dit. I en els tres casos poden tenir raó. Però aquests silencis que s'acumulen dins i fan mal són no-respostes, son fugides a traïció, els silencis que fan mal poden ser els propis, però també els dels altres.

    El teu poema, tant nostàlgic, és preciós i trist, quan s'esfulla el temps d'estimar, crec que no hi ha manera humana de poder estar-ne content.

    I la cançó... sempre és un plaer escoltar-la. :)

    Una abraçada, Montse, un altre plaer llegir-te sempre...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies per les teves paraules, Carme; ja saps com valoro la teva presència i els teus comentaris tan plens de bon fer... Com que el proverbi d'avui parla de silencis que comporten sofriment, crec que aquests serien els que se'ns acumulen, aquestes no-respostes, aquestes fugides a traïció... Potser més dels altres que no pas propis, o propis a conseqüència dels dels altres... Hi ha una altra mena de silencis que són com un bàlsam per a l'ànima, sempre que siguin buscats. Però hi ha silencis molt més agressius que una batussa a crits, i aquests són els que deixen fet pols...
      Amb tot, el meu poema, avui, parla més d'un moment concret de nostàlgia que no pas d'un silenci feridor.
      Una forta abraçada, bonica!

      Elimina
  2. Com s'agraeixen les teves entrades. M'ha encantat llegir-te el poema, no importa que pugui tenir un component trist, la tristesa, si no arriba a ser malaltissa i a ferir, té un punt d'atractiu com ara la tardor que reflecteixes tan bé. La foto, d'allò més adient, com sempre. La música preciosa. M'has alegrat la vesprada de dissabte.
    Un petonet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Gabriel, jo també crec que la tristesa, quan té un component més aviat nostàlgic i més amb la tardor pel mig, pot tenir aquet punt atractiu més que de desesperació. Moltíssimes gràcies per les teves paraules i la teva companyia, sempre tan valuosa per a mi.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. un gran afortunat el destinatari de tant boniques paraules. ne me quitte pas cap somni, si vous plait.
    somniem fins l'inimaginable....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quim, com li fa dir l'escriptor Antonio Skarmeta a un dels seus personatges en el llibre "El carter de Neruda", la poesia no és de qui l'escriu sinó de qui la necessita. Així doncs, que prengui el poema com a seu qui vulgui sentir-se afortunat, i que se'n senti! I que no ens falti mai la capacitat per als somnis!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. "Els teus ulls mirant el mar
    mentre uns altres ulls et pensen..."

    Només per aquest vers ja ha valgut la pena llegir-te aquesta tarda.
    Un poema tendre i nostàlgic, mentre ... hi ha un sol de tardor, el Canigó és ben blanc i la tramuntana freda.
    Voldria afegir unes paraules d'aquesta cançó de Brel: "No em deixis, cal oblidar, oblidar el temps dels malentesos i ... el temps perdut."

    Bona nit Galionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Pere, pels teus mots plens de tendresa, dins d'aquesta tarda tan freda també al Penedès. Ha de ser molt bonic el paisatge des del teu indret, tal i com el descrius; jo, a Figueres només hi he estat en temps d'estiu, tot i que plovia...
      Que boniques les paraules de Brel en català...!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Un bon racó de novembre amb una sortida de Sol impressionat! un bon proverbi! Un bon poema! i una Silvia Pérez Cruz imponent amb "No me quite pas".
    Moltes gràcies Montse per aquests instants!
    Una forta abraçada.
    jaume

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Jaume; part del mèrit és teu, gràcies a la bella fotografia de Vilanova que m'has permès compartir. Ha estat com una petita reunió de creadors on tothom ha aportat el seu granet de sorra, i el resultat ha estat aquest Racó de novembre que m'encanta compartir amb tots vosaltres.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. M'agrada el proverbi xines, suposo que es refereix als silencis de les coses que ens fan mal i ens les quedem a dins...Perquè hi ha els altres silencis que són molt plaents!

    Un poema preciós, a mi també m'han agradat molt aquests versos,"els teus ulls mirant el mar, mentre uns altres ulls et pensen", crec que bé valen un poema...I el temps passa per tot, també per l'estimar.
    Una foto preciosa i una veu molt bonica, la de la Sílvia...

    Petonets de bona nit, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Roser, a mi també em va agradar molt aquest proverbi, que es refereix als silencis feridors, als que ens fan sofrir. Tot i que el poema amb què l'he acompanyat no vol ser pas de patiment sinó de tendra nostàlgia...
      Jo sóc una gran amant dels silencis guaridors, dels plaents; els aprecio moltíssim. I el novembre, abans que es convertís en hivern, ha estat un mes ben idoni per a aquesta mena de silencis...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Aquesta cançó és de les que em toca el cor molt endins. ¡Quin gran Brel!
    Però és inútil: ens deixen, se'n van, i queda aquell silenci de mort.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, i aquesta cançó m'ha agradat molt, cantada per la Sílvia; li ha sabut imprimir uns matisos força diferents de la versió de Brel.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Estic completament d'acord amb la teua manera d'interpretar els silencis, segons li contestes a Carme, al seu comentari.
    Els teus racons mensuals esdevenen imprescindibles, nostàlgics i tot, acullen.
    La Sílvia Pérez Cruz té una manera de cantar tan especial... m'agrada molt.

    ResponElimina
  9. Gràcies, Novesflors, per les teves paraules sempre encoratjadores, tan valuoses sobretot en moments en què em pregunto si val la pena tot plegat...
    Aquesta noia, la Sílvia, és una delícia escoltar-la. A mi també m'agrada molt.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Val la pena tot plegat, per a mi i per a moltes altres persones que ens hem acostumat a visitar Galionar al seu espai, sempre acollidor, i crec que per a tu mateixa també, no ho dubtes.

      Elimina
    2. Moltíssimes gràcies, Novesflors! Guapa!
      Una abraçada molt gran!

      Elimina
  10. M'agrada el silenci, però quan es tracta d'incomunicació és una cosa letal per una relació, que fa patir, que consumeix.
    Preciós el poema, Galiomar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, noia. Per sort, hi ha silencis de tota mena, uns que maten lentament i d'altres de guaridors...
      Una forta abraçada!

      Elimina