dissabte, 27 d’octubre de 2012

Com velles fulles marcides...


Com velles fulles marcides
llenço poemes al vent,
amb la vana fe que arribin
vers a vers, allà on és ell.
Desigs d’amor, de tendresa,
bocins de plor i tristesa...
Solcant l’aire, giravolten
sota la blavor del cel. 

Vanament, llenço poemes
que mai seran recollits;
s’han perdut enmig la fosca
d’una impenetrable nit.
Mentrestant, giren els astres,
passen els anys i els destins,
i encara treno poemes
amb la punta dels seus dits...
Galionar
 
 

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Evanescent

258è joc literari de Jesús M. Tibau.  Imatge de Vicent Pellicer
 
 
Evanescent,
polièdrica nostàlgia.
Paisatge incert...
(Galionar)

Difuminat
el conegut paisatge
queden les ombres...

(Carme)

Escala els cims
d´aigua i vent.
Vine amb mi i
dormim-nos sabent
que només aquí
fugim del temps.

(Enric)

Boira al matí,
cobricel de muntanyes.
Albiro els cims.

(M. Roser)
 

dijous, 11 d’octubre de 2012

Més enllà de la finestra...


Més enllà dels vidres bufa el vent,
i una pluja persistent fa brillar els carrers amb llums de nacre.
Solitud. Els arbres de la plaça es desvesteixen;
sacsegen els seus braços, esgotats de repetir
la mateixa extremitud una, deu, cent mil vegades...
No resten més fulles per caure
en les branques que perviuen any rere any,
i que semblen, malgrat tot, tan i tan fràgils... 

Remolins de coure en el terra humit
i la dansa del fred escolant-s’hi, burlesca...
 
Més enllà dels vidres, sento el vent.
No, no em queden més fulles per caure.
L’huracà de la teva presència a prop meu
va acabar d’endur-se les darreres que quedaven,
i em resten les branques, nues, joguines a l’atzar.
Dansen records de somnis incerts –fal·làcia o certesa...?
Garbells de mots caducats, com les fulles a terra,
paraules llunyanes que van germinar a dins meu. 

Va renéixer i va morir, la vida, i ara què en resta?
Et sé lluny i acompanyat, en algun indret remot,
contemplant amb nous amants altres pluges, altres tardes,
des d’algun racó de món, del teu món ja lluny del meu.
Potser, immers en mil projectes, taciturn, inescrutable,
o potser exultant per uns èxits brillants, un cop més,
qui sap si contemplant jardins, palaus o runes gregues,
iniciant l’enèsima reflexió sobre qui ets,
cercant un déu que tingui algun sentit, potser autoinculpant-te
de l’excés de vanitat que et visita de manera intermitent,
tot iniciant un acte de contrició tan fals
que no et creus ni tu mateix... 

Ja ho sé que ja no hi ets, que no vull encabir-te en els meus somnis,
que molt lluny queda la mar i la llum de les estrelles...
mes... enllà dels vidres bufa el vent,
i la pluja em porta el cant del teu record amb sons de vespre. 
Galionar 

dijous, 4 d’octubre de 2012

Un retrobament inesperat

I avui, amics, amigues, toca narració llarga. No, no fugiu, que no us vull torturar:  l’he deixada mig amagada i podeu passar d’ella si no cliqueu l’enllaç. Sé que els relats no són gaire idonis per als blocs, però avui tinc un motiu ben especial per voler publicar aquest:
Quan el vaig escriure, deu fer cosa d’uns quinze d’anys, vaig inspirar-me en un imaginari reencontre amb una amiga d’infantesa. Hi vaig incloure alguna anècdota real que possiblement ella recordarà.
I com ve succeint-me en aquests darrers temps, novament he tingut la grata sorpresa de retrobar aquesta amiga, després de moltíssims anys de no saber-ne res. Una altra vegada, dos camins que van separar-se fins a fer-se invisibles, ara han tornat a convergir en el moment oportú. Sempre és el moment oportú per celebrar l’amistat i per celebrar la Vida.
Ah, i m’ha fet arribar aquesta entranyable fotografia d’aquells temps!
No us vull dir pas qui sóc, ni tampoc qui és ella. De fet, poc importa. Però sí que reconeixereu la "madre Cinta", la que surt fugaçment a la narració. És la monja de la cresta. Quins temps tan estimats, valga’m Déu!
Per a la meva amiga, doncs, vagi avui aquesta narració, ja que algun follet entremaliat  van voler que també en fos protagonista.  
 
Reina santíssima, quina manera de ploure!, potser més val que no entri; tal com porto les sabates embrutaré aquesta moqueta tan polida... No hi fa res, diu? Bé, doncs, si es així ja ho crec que passo!, a veure si mentrestant s’aclareix una mica. I que s’hi ha posat amb ganes, eh?, sort n’hem tingut de trobar aquesta sala d’exposicions oberta; vaja, el mèrit és seu que l’ha vista abans que jo, que si no m’arriba a fer senyals des de la porta, hauria passat de llarg. Que xopes hem quedat!, agafarem una calipàndria... Vol un caramelet d’eucaliptus? Tingui, prenguin un parell, que van molt bé per a la tos i em temo que falta ens faran...
Disculpi’m si l’observo amb tanta insistència, però la seva cara em resulta familiar. Segur que no ens coneixem d’alguna cosa? Júlia, es diu?, ai, no ho sé... Ara que hi penso, calli: no deu ser pas la Júlia Murgades, la que venia a les monges? Oh, com hi ha món, quina alegria, si sembla impossible! Julieta, nena, carinyo, que potser ja no et recordes de la mossa més xerrameca de la classe? De la teva amiga més amiga, sempre juntes amunt i avall fent enrabiar la “madre” Cinta! Sí dona, que ens castigava sense pati i la perseguíem agenollades fent veure que ploràvem, amb la cantarella de: “Madre, perdónenos, que no sabemos lo que nos hacemos!”, i al final acabàvem rodolant totes dues per terra de tant aguantar-nos el riure! És clar que sóc la Carmeta, i doncs?, qui podria ser, si no? Valga’m Déu, tan petit com és el món i sense haver-nos tornat a veure mai més; estic molt emocionada... Noia, no has canviat gens; t’has engreixat una mica, però fas tant de goig com sempre. Es nota que t’han provat, tots aquests anys. Ens hem d’explicar tantes coses...    (continua)