dissabte, 28 de gener de 2012

Hora calma


Solcant per les bromes
del fred i el silenci,
més enllà dels vidres,
volta el pensament.

Com sons que s’esmunyen,
com mots sense pressa;
com un sospir tendre,
un cant n’emergeix.

Un cant dins la tarda,
enmig les teulades
que resten humides
d’un grisenc plor d’aigua.

Lliscant van les hores
amb somorta fressa;
en l’arrel dels gestos,
unes mans esperen…

Terrats plens de flors,
on la pluja hi canta
sonets de colors…

Ai, esguard furtiu,
devessall de versos;
què en saps de la flama
que em revolta el cor…!

I, onejant per l’aire,
els meus pensaments
vers la pluja, escapen
dels mots i del temps…
Galionar

dissabte, 21 de gener de 2012

S'obliden de tu?

Avui comparteixo amb vosaltres aquest excel·lent poema d’en Xavier Burcet, el metge d’Arbúcies, vilanoví i excompany de música. Va per a totes les persones amigues que en algun moment, igual que jo, hagin pogut fer seus aquests versos.
S'OBLIDEN DE TU?

El teu entorn t’oblida,
cadascú encaparrat amb el seu feix de problemes,
intentant sobreviure en un mar immens d’ exigències,
com en una platja de sorra on cada granet té la seva pena,
… i que són a tocar, i no es parlen.

I tu, sol, perdut, dins el teu món màgic,
fabricant una cuirassa
que t’aïlli de tanta hipocresia,
cercant en els colors i aromes, en el vent i en la música,
el que l’egoisme no pot donar.

S’ obliden de tu,
els qui has escollit i donat confiança,
i desprès et prenen els teus anhels,
conquerits en anys de suors i llàgrimes;
i t’asseus en el tronc sec d’una alzina, per agafar alè,
ben lluny dels qui et maseguen les il•lusions,
i dónes gràcies al vent i la pluja, pel seu cant generós.
Xavier Burcet Darde

Saber escoltar l'absència
exercici de la humilitat...
i si l'absència ens recorda
és triomf de lo ineluctable.
Pugeu al núvol i navegueu,
la llum és flonja i humida
allí es pot estar sol
sabent que ningú et contesta
perquè el bromall obrirà,
quan sigui, la seva llum de pluja
i assaonarà a qui t'ha abandonat.
Vivim sempre per nosaltres
o ens renunciem i ansiem
baixar a la sorra i trepig
de l'altre?
Val la pena pensar que ens han traït ?
Anton.

dissabte, 14 de gener de 2012

L'amor fa olor de Massimo Dutti


Quines ganes tenia la Irene que se li acabés la maleïda ampolla de colònia d’una vegada per totes! No era pas gaire gran, de 100 ml. només, però tot i el seu ús diari durava més que l’obra de la Seu... Quatre mesos, quatre mesos havien passat ja des que havia tingut la mala pensada d’adquirir-la. Bé, l’error havia estat involuntari; de fet ella havia cregut que estava comprant la de sempre, la que usava des de feia temps. Tot i la idèntica marca, el flascó era diferent, i això la va fer sospitar. Les noies de la perfumeria, però, li van assegurar que sí, que de Massimo Dutti sempre havien tingut aquella, que n’havien renovat el disseny del flascó però que la fragància era la mateixa. I un be negre! La Dutti Woman que havia estat emprant fins aleshores desprenia una aroma quasi imperceptible, sense cap nota destacada de sortida, gairebé es podia definir com una colònia masculina de les més discretes, però quan entrava en contacte amb la seva pell destil•lava una olor particular, fresca i càlida a la vegada, deliciosa.
Després, quan el va conèixer, va assegurar-se que no n’hi faltés mai al seu necesser. Volia que aquella fos l’olor amb què ell la recordés per sempre. L’olor que percebés en l’abraçada, la que sentís als seus cabells, als seus pits, al seu cos. Ell era un nou amant que arribava a la seva vida després de molt temps, un altre mascle disposat a demostrar-li que era prou home per a ella. En aquells moments ella estava il•lusionada, cega, llega, i perquè no, força enamorada. En aquells moments, ell significava retrobar de nou la Vida, era la Vida que tornava a tenir sentit. I així l’anomenava, tot i que la paraula sempre li havia semblat carrinclona quan la sentia dir a d’altra gent.
Doncs sí, per a la seva Vida va comprar-se el flascó de colònia. Eau de toilette, que en diuen perquè quedi més fi. “Que ja no en tenen, d’aquella que era rodona?” va preguntar. “No, han canviat l’envàs, però és exactament la mateixa”. Li va estranyar. La presentaven com a novetat de cara a la campanya de Nadal, en feien molta publicitat, ja ho sabeu, aquells anuncis amb models súper esveltes, de llargues cabelleres rosses i que fan agafar tantes ganes de cardar al pipiolo de torn amb els seus efluvis... Tan diferent era de les noies dels anuncis que fins i tot se sentia ridícula comprant-la. Se la va fer embolicar per a regal per tal de dissimular. Però ella confiava en la seva aroma fidelíssima per sentir-se segura, i a més, volia estar tot el seductora possible que pot estar una dona per al seu amant...
Una vegada a casa, va ruixar-se’n a consciència: els polsos, l’escot, darrere les orelles, els cabells, fins i tot el sexe... Però, oh fatalitat!, aquella aroma no tenia res a veure amb la seva de sempre. Era floral, penetrant, espessa, una mica empallegosa, se sentia d’una hora lluny. No és que fos desagradable ni dolenta; no feia per a ella, senzillament. Ella era d’una altra mena de manera; era difícil definir com, però la seva personalitat no feia aquella olor. Bé, ara sí que la feia, però com si diguéssim era per accident. I la duia ja posada i no se’n podia desempallegar.
I així la va conèixer ell, amb aquell perfum. Era la primera vegada que es trobaven pell a pell i li va encantar. Només feia que exclamar: però quina olor més deliciosa que fas!, mentre ocultava el rostre entre els seus cabells, pel clatell, pel seu escot... Moltes més vegades es van tornar a veure, i ella ja no gosava canviar de colònia, perquè era amb aquella que ell la recordava, era aquella la que la identificava en la seva memòria, amb aquella van estar estimant-se una i altra vegada... Per primer cop a la vida, un perfum es convertia en un emblema per a ella. Ella, per a ell, no hauria estat la mateixa sense aquell perfum de roses... Sense ja ni saber si li agradava o no, Dutti Woman es va convertir en una part important d’ella mateixa. I de la mateixa manera que la seva relació amb l’amant la feia sentir una dona nova, aquella olor li retornava la presència de l’amant a tothora, fins a no voler prescindir-ne...
Però com acostuma a passar amb les coses bones, la relació amb la Vida es va acabar. El que hauria pogut ser el gaudi d’una nova galàxia enmig d’un Univers màgic només per a tots dos es va convertir en un fracàs estrepitós que va transformar l’experiència en un no retorn...
Va finalitzar la seva relació amb la Vida..., però no amb els cosmètics que per a ell havia anat acumulant. Potser una altra dona els hauria llançat a la brossa sense més contemplacions, però ella no va poder fer-ho. Li havien ensenyat des de petita que una ampolla de colònia ha de ser aprofitada fins a l’última gota, encara que li desagradés l’olor. Una barra de llavis, un xampú, un gel de bany, tot havia de ser aprofitat fins al final... La colònia Dutti Woman era el seu suplici diari per tota la seqüència de vivències que li retornava, alhora que la feia sentir molt bé pensant que cada dia era un dia menys de records futurs... Per això va continuar posant-se-la a raig fet, perquè se li acabés al més aviat millor. Inundava l’oficina d’aquella olor penetrant, advertia de la seva presència quan s’acostava a qualsevol lloc... No molestava a la gent, tot s’ha de dir; la colònia era agradable, però no els records que li portaven, no l’aroma que no la identificava, o que la identificava en uns moments que hauria volgut oblidar perquè li feien mal...
A finals d’abril ja n’hi quedava poca. Aviat s’acabaria; esperava el moment en candeletes. Ja en tenia una altra a punt, per canviar radicalment d’olor, per deixar enrere aquells records, tot allò tan dolorós. També a finals d’abril se li acabava el gel de bany d’olor de maduixa, que tan il•lusionada havia comprat després de remoure cel i terra per trobar-lo, perquè era el que hi havia a l’hotel on van citar-se en la seva primera nit d’amor... En aquella primera nit, el gel del bany va escolar-se per tots els porus del seu cos, es va impregnar per la roba més íntima, i ni les posteriors maquinades van aconseguir fer-la desaparèixer de tan potent com era, sinó que van escampar-la per la resta de la roba de la bugada. Així doncs, cada vegada que obria els calaixos de l’armari sentia aquella mateixa olor de la nit més íntima que recordava en molts anys... Era dolorós, no gens agradable. El somni més meravellós s’havia convertit en un malson increïble, però l’olor romania allà.
Colònia, gel... L’altre producte que se li va acabar va ser la crema corporal. Aquesta va començar a emprar-la just després d’iniciar la relació, una vegada convençuda que el seu cos encara podia agradar..., o bé, que li fessin creure que encara podia agradar. Contràriament al que imaginava, aquella crema va fer miracles sobre el seu ventre, sobre les natges, a l’interior de les cuixes. Cada vegada estava més prima i més ben feta, suposava llavors que era pel patiment d’aquella relació clandestina, pel mateix fet d’estar enamorada... Enamorada? Aquí hauria de rellegir i analitzar alguna de les cartes que li escrivia a la seva única i veritable amiga, que sens dubte posaria en evidència la complexitat d’aquella relació per si mateixa, però es tractaria d’un capítol innecessari i inútil que res tindria a veure amb la colònia...
A finals d’abril celebrava el seu aniversari. Amb dos dies de diferència va poder llançar els envasos buits de la crema corporal i la darrera ampolla de sabó de dutxa. De colònia, en quedava finalment poques gotes. Arriba el dia assenyalat. La mare, sempre tan complidora, es presenta amb una postal escrita amb lletra irregular i un paquet molt ben embolicat. Perfumeries Atalaya. Ai! Sí, la idea inicial agafa força. Allà dintre apareix, nova de trinca, amb el seu paper de cel•lofana, una altra ampolla de Dutti Woman. “És que vaig adonar-me que quasi se t’havia acabat tota, i com que veig que no te’n poses d’altra...”
Com podia reaccionar? Naturalment, la mare no en sabia res del seu somni fet malson. No en sabia res de la seva relació amb el Calentònides de torn (fent referència a la Lisístrata que va veure de joveneta al teatre). No en sabia res, del motiu d’aquella suposada lipotímia que va patir pel carrer poc després de deixar-lo i que la va fer anar a parar a l’hospital. Creu que el seu deteriorament físic va ser causat per altres factors més explicables...
I com que és millor que així sigui per a tot el que li resta de vida, no va tenir cap més opció que la de fer-li un petó molt fort tot donant-li les gràcies, tot obrint l’ampolla i tirant-se’n una bona ruixada als canells i també als d’ella, exclamant amb grans mostres d’entusiasme: Oh, quina olor més bona; l’has encertada de ple!
Sí, l’amor fa olor de Massimo Dutti. I el desamor també. Calcula que, pel cap baix, tindrà colònia d’aquesta fins ben bé Nadal, època de nous regals. Pel que pugui ser, deixarà ben a la vista de la mare un flascó d’eau de toilette Azahar, d’Adolfo Domínguez, només amb un parell de dits de contingut al seu interior.
Galionar

dissabte, 7 de gener de 2012

Record a l'amiga íntima

Col•lecciono vivències intenses, concentrades al voltant de la diada de Reis. Una d’elles, el retrobament inesperat amb la millor amiga d’infantesa, ara fa tres anys, després de tres dècades sense saber res l’una de l’altra. L’amistat, des d’aleshores, s’ha fet més i més gran. Aquest és el poema que li vaig escriure aquell dia, i que ja havia vist la llum al meu anterior bloc.
PER A TU, FANNY!
 Si l’ahir torna un dia, imagina’t,
serà com abans;
tu i jo tindrem sols catorze anys.
Tu sempre alegre i jo melangiosa;
viurem d’amorets, de somnis,
d’il•lusions tan pures com la nostra edat.
Farem passejades arran de la platja
donant-nos les mans;
plorarem ben juntes les nostres tristeses
i els nostres complexos d’inferioritat.
A prop de les roques, llegirem poemes
escrits per nosaltres en la solitud.
Parlarem de música, tot mirant les ones,
els cabells a l’aire, la innocència als ulls.
Potser, si s’escau,
comprarem dos duros de xurros amb sucre
o bé, a la rambla, farem un gelat.
I anirem a missa,
que avui és diumenge, i és pecat, pecar.
Ballarem sardanes, sortint de l’església,
frisant per trobar-hi el xicot estimat.
Riurem com ximpletes dels galls del tenora
o d’aquell que toca amb "allò" descordat.
I així, passejant,
farem cap a casa, que els pares no ens renyin
si hi arribem tard.
I ens direm adéu…
* * *
Adéu o fins mai; no ho sabíem,
que l’ahir ja és fora i és lluny el demà.
I sense adonar-nos que el món giravolta,
els anys van passar…
Records que ara tornen per un fet casual,
imatges cercades als àlbums gastats.
Molts lustres separen l’ahir de l’instant;
queda alguna cosa del que vam deixar…?
Amb tot, i acabant,
d’aquest bell encontre, saps què n’hem guanyat?
amor, melangia, i potser,
una poesia.
Galionar, gener 2009