dijous, 11 d’octubre de 2012

Més enllà de la finestra...


Més enllà dels vidres bufa el vent,
i una pluja persistent fa brillar els carrers amb llums de nacre.
Solitud. Els arbres de la plaça es desvesteixen;
sacsegen els seus braços, esgotats de repetir
la mateixa extremitud una, deu, cent mil vegades...
No resten més fulles per caure
en les branques que perviuen any rere any,
i que semblen, malgrat tot, tan i tan fràgils... 

Remolins de coure en el terra humit
i la dansa del fred escolant-s’hi, burlesca...
 
Més enllà dels vidres, sento el vent.
No, no em queden més fulles per caure.
L’huracà de la teva presència a prop meu
va acabar d’endur-se les darreres que quedaven,
i em resten les branques, nues, joguines a l’atzar.
Dansen records de somnis incerts –fal·làcia o certesa...?
Garbells de mots caducats, com les fulles a terra,
paraules llunyanes que van germinar a dins meu. 

Va renéixer i va morir, la vida, i ara què en resta?
Et sé lluny i acompanyat, en algun indret remot,
contemplant amb nous amants altres pluges, altres tardes,
des d’algun racó de món, del teu món ja lluny del meu.
Potser, immers en mil projectes, taciturn, inescrutable,
o potser exultant per uns èxits brillants, un cop més,
qui sap si contemplant jardins, palaus o runes gregues,
iniciant l’enèsima reflexió sobre qui ets,
cercant un déu que tingui algun sentit, potser autoinculpant-te
de l’excés de vanitat que et visita de manera intermitent,
tot iniciant un acte de contrició tan fals
que no et creus ni tu mateix... 

Ja ho sé que ja no hi ets, que no vull encabir-te en els meus somnis,
que molt lluny queda la mar i la llum de les estrelles...
mes... enllà dels vidres bufa el vent,
i la pluja em porta el cant del teu record amb sons de vespre. 
Galionar 

31 comentaris:

  1. Ahir vaig llegir aquest entranyable poema a les "Itineràncies".
    No sé com ho feu per poder seguir el ritme, aquest any amb el nou reglament va més a poc a poc ... però abans.
    Jo no hi participo perquè a part que tinc les muses molt distretes i no m'ajuden, em costa escriure de pressa i ja no en parlem de poemes llargs com el teu d'avui.
    "I que la pluja et porti el cant del seu record amb sons de vespre ..."


    Bona nit Galionar :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pere, és la primera vegada que hi participo, i efectivament em costa seguir el ritme, sobretot perquè puc dedicar molt poques hores als blogs, i quan puc fer-ho ja estic massa cansada... Aquest poema era llarg, però un d'anterior només tenia quatre versos... Amb tot, ha estat una experiència molt gratificant que volia tastar, tot i la por de compartir espai amb poetes de debò i no saber-me a la seva alçada...
      Amb tot, m'hauria agradat poder compartir el vers d'algun poema amb tu.
      Bona nit, Pere :)

      Elimina
  2. Evidentment jo també ja l'havia llegit abans allà.

    Aquest any el ritme és prou adequat i per la meva maner a de veure hi ha hagut alguns grups de poemes amb uns enllaços molt bonics i emocionants. Més a l'estil dels primers anys.

    Pere, encara queda novembre... que sembla que els grups seran més petits encara que ara. :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Carme, s'han entreteixit camins de tarda, de nit, de matinada, amb versos còmplices i colpidors. Els i les que ho domineu d'altres anys, heu fet una molt bona feina.
      Si el ritme no és massa ràpidd i a més el novembre queda curt de gent, sí que necessitaríem el Pere per donar-nos un cop de mot, oi, Carme? :)
      Una abraçada!

      Elimina
  3. la mel que poses al escriure fa que per llarg de lletres que sigui el poema un encara voldria una continuitat... Tampoc tinc massa temps per entrar en blogs, encara que em satisfà quan puc fer-ho i vaig deixant els meus trenets...
    Abans de venir aquí també n'escrivia de larguets, de cent i doscens, i fins més,aquí m'he anat adaptant al que he vist que fan els altres i moltes vegades fins he pensat que perdré el saber raciocinar una cosa amb cos i ànima...
    Crec que al resumir tant, moltes vegades els escrits treuen l'encant de el descriure el que un té en el pap... Aquí, és veritat que tenim tots poc de temps per dedicar i això comporta, potser, almenys en aquest grup on habito que anem estrenyent els vagons i ens podem quedar sense tren.
    Allà el vaig llegir i aquí m'he confiat una mica el que sento. El temps, el temps...Anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anton, potser et passa una mica com a mi (no ho sé, eh?), que ets més relataire que versaire, i estem acostumats a utilitzar moltes paraules per dibuixar tot allò que volem dir... Suposo que els bons poetes tenen una gran capacitat de síntesi i en tenen prou amb pocs versos per expressar el seu art...
      Però a mi m'agraden molt també els poemes llargs, sempre que continguin escassetat de metàfores, que transmetin alguna cosa i facin de bon llegir. No deixis les teves poesies llargues, Anton, que encara que no siguin útils per als blogs segur que só d'un gran valor literari!
      Una abraçada!

      Elimina
  4. Galiona, jo t'he llegit ara per primera vegada, no he passat encara per Itineràncies Poètiques, però sempre que et llegeixo penso que tens un do, fas fluir paraules, sentiment i ens deixes ben enganxats, com en una teranyina. Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostre, Carina, gràcies! Si les meves paraules són capaces de transmetre sentiments, em dono per ben pagada!
      Una abraçada!

      Elimina
  5. m´ encanta com el retrates. Els ultims cinc versos de la penultima estrofa son realment magistrals.
    Bona nit .un peto

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Enric. Aquests versos que remarques devien néixer així, amb bona estrella; celebro que t'agradin.
      Un altre petó per a tu!

      Elimina
  6. Què bonic com ho dius, de la solitud i l´enyor, m´agrada!

    Nanit...bessets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, bonica! Els anys ens n'ensenyen, de cantar la solitud i l'enyor, no trobes? Per sort, també ens ensenyen altres cants més dolços.
      Besets també per a tu i bona nit!

      Elimina
  7. Ja t'ho vaig dir, m'admira la teua capacitat de fer fluir i fluir els mots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors; a mi m'admira la teva capacitat de crear bellesa a través dels teus mots.
      Una abraçada!

      Elimina
  8. A mi també m'admira, com encadenes els mots, els versos. No sé si ets més relataire que poeta, crec que tens les dues capacitats ben arrelades. És un cant preciós!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sílvia. Tu sí que ets tota una mestra en l'art d'escriure!
      Una abraçada!

      Elimina
  9. L'Enyor d'allò que va ser i ja no és. Dels moments perduts. Dállò que creiem que seria i no ha sigut...La tardor ens arriba sempre plena de melangia. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, el temps passat és un gran rebost per als poetes. Sempre hi trobem algun ingredient amb què cuinar algun plat...
      Una abraçada!

      Elimina
  10. Galionar, ara el que faig es recollir l'erada que al llarg d'un temps he treballat. De fa un temps escric poc, sols uns quants trenets per no perdre el gust a l'arrós.
    Tant si es amb moltes paraules o amb poques, tot acaba amb un relat... escrit en forma de trenet o en solc de ruc ( això ho dic aixì per que es el que m'atribueixo, déu me'n en guard de possar-hi en aquest sac a ningú ). Escriure, costa. Més si un no s'ha preparat per això... Jo volia escriure poesia, en forma de poesia als seixanta anys i em vaig tenir que espavilar per saber com es contava les síl·labes i les rimes, si et dic que els primers sonets en collia un i li canviava les paraules per que ni tenia llibres que ho ensenyessin, ni persones que m'ho poguessin explicar... Per això la prosa la deixava de banda com si fos una cosa inferior per el que volia fer... Crec que la poesia ha de tenir una musicalitat, que interpreti el sentir del qui ho escriu i capti al qui ho llegeixi, que sigui com una conversa profitosa en el que un vessa i l'altre recull i pot afegir-hi, com quan mirem un paisatge o una cara o un quadre que els sentiments que se'ns obren vagin encaminats a sentir, a percebre, a gaudir.
    Perdona per l'esplai... De vegades un s'ha de saltar certes normes i esplaiar-se... Gràcies per tot el que dones en els teus escrits. Anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anton, la teva presència em fa una companyia molt grata de debò. M'ha encantat aquesta expressió de "en solc de ruc"!
      A mi tampoc me n'ha ensenyat ningú, d'escriure, i molt menys de fer poesia. La meva única regla és guiar-me per la musicalitat que sento, i ella sola ja s'encarraga de posar l'accent dels versos allà on toca... I aquesta musicalitat també em serveix per a les frases de les narracions. A part d'això, res de res en tècnica, amic. Però si aconseguim fer-nos entendre, transmetre alguna cosa, podem donar-nos per ben pagats, no et sembla?
      Una forta abraçada!

      Elimina
  11. Jo també l'havia llegit a les Itineràncies i en acabar vaig fer un llarg sospir...Quan bufa el vent més enllà dels vidres i ens ve un calfred, vol dir que allò que vam viure i encara ens emociona, va valer la pena...
    Petons de capvespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que sí, Roser, però de vegades hauria preferit que certes experiències no s'haguessin esdevingut, perquè el preu que se'n paga potser és massa alt...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  12. Repeteixo el que vaig dir a Itineràncies:
    Aquest és un poema exquisit, per assaborir-lo.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Glòria, bonica! M'alegro que t'hagi deixat un bon regust de boca.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  13. Què bonic és entendre al altre, com satisfà... Gràcies. Montse.Un bon record. Anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Anton, i una abraçada de bona nit!

      Elimina
  14. Reflexes la solitud i l'enyor amb tendresa i un punt de duresa. Em puc mimetitzar amb el poema. El ventall de paraules que utilitzes es magnific.
    Una forta abraçada

    ResponElimina
  15. Gràcies, Teranyina. Si un poema aconsegueix atravessar la cuirassa que la vida ha anat construint damunt els nostres cors i penetrar a dintre, el poeta que l'ha escrit pot donar-se per ben pagat, ja que ha assolit el més important: comunicar emocions i sentiments.
    Una gran abraçada!

    ResponElimina
  16. és un poema bestial, montse !! quants sentiments i què ben descrits, quanta delicadesa i alhora quanta determinació

    et felicito
    i gràcies pel teu comentari a la meva traduccio del bel bécquer !!

    una abraçadeta, fins aviat
    joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Joan, per mirar amb tants bons ulls el poema. Si ha arribat a transmetre alguna cosa, ja ha complert el seu objectiu.
      Una forta abraçada!

      Elimina