diumenge, 27 de novembre de 2011

Racista? No racista? Crònica d'uns fets lamentables

Dissabte al migdia. Dia de mercat a Vilafranca. El cel està tapat i un vent fred es deixa sentir de tant en tant amb força. Aprofitem una tímida ullada de sol per treure a passejar en Llorenç, que passa uns quants dies a casa mentre els seus pares són a l’hospital amb el germanet petit que acaba de néixer.
Ens aturem a la plaça Penedès, just al centre de la vila, atapeïda en aquesta hora per la gent que passeja entre les parades de roba del mercat. Allà hi ha els gronxadors que més agraden al menut. L’avi penja la seva bossa al cotxet, una d’aquestes bosses grans, anomenades popularment mariconeres, on acostuma a portar-hi sempre mitja casa a dintre, i asseu el nen al gronxador. S’hi estan una bona estona jugant. Jo, mentrestant, m’assec davant seu, en un banc de la plaça, amb el cotxet a la meva dreta, un braç recolzat a sobre.
Al cap d’una estona, un jove magrebí es planta a la meva esquerra i em pregunta alguna cosa que no entenc. En veure’l, algun ressort intern dispara l’alarma de la desconfiança i em fa deixar el cotxet per aferrar-me amb les dues mans a la bossa que duc penjada a l’espatlla. El jove magrebí repeteix la seva pregunta; ara entenc que em demana si hi ha alguna fruiteria pel aquell carrer. Amb una mà ben aferrada a la bossa, li indico amb l’altra el carrer on, efectivament, hi ha la botiga que em demana. M’ho fa repetir un parell de vegades i finalment marxa. Jo, alleujada, torno a recolzar el braç dret sobre el cotxet en un gest protector. En Llorenç i el seu avi continuen jugant i rient al gronxador.
I jo, tota sola al banc, començo a sentir-me culpable. Culpable per haver tingut la reacció de desconfiança envers aquell xicot, pensant que potser volia robar-me. Culpable per haver condemnat abans d’hora una persona d’una altra raça, i em sento plena de remordiments, plena de contradiccions. Sóc racista, em pregunto? Sí, possiblement més del que jo mateixa em pensava, i això em fa sentir ben malament.
Al cap de 5 minuts, avi i nét s’acosten cap allà on sóc, i en anar a asseure el nen al cotxet, m’adono que la bossa de l’avi ha desaparegut. L’esglai, podeu imaginar-vos-el, em deixa paralitzada. Allà dins hi havia de tot, des de diversos jocs de claus fins a tota la documentació, a part dels diners i un munt de paperassa vària. El que ha passat és claríssim: la meva prevenció envers el jove marroquí no havia estat debades: és sabut que treballen per parelles, i mentre un em va distreure per l’esquerre, l’altre va aprofitar el moment en què vaig deixar el cotxet per sostreure-hi la bossa, amb una sang freda i un ofici dignes de lladres de guant blanc. Quanta impotència, quanta ràbia, que tonta, tonta, tonta em vaig arribar a sentir! Semblava ben bé impossible que allò m’estigués passant a mi. A sobre calia dissimular; el més important, en aquell moment, era mantenir la calma, no esverar-se per no espantar un menut de 18 mesos. I una vegada mig aconseguit això darrer, córrer cap a l’ajuntament per presentar la denúncia. Pel camí trobem una parella de la policia local que conec, i els explico els fets. Ells a la vegada em comenten que estan a la porta del Casino vigilant una altra parella de delinqüents que han entrat allà i que han comès diversos furts. Aquesta vegada, però, són peruans. Mentre parlem, un altre membre del cos policial vestit de carrer surt del Casino per informar dels moviments dels sospitosos. Una patrulla els espera en una altra sortida posterior.
Arribem a l’ajuntament, on un policia en atén i pren nota del robatori. A sobre el taulell hi ha, pel cap baix, mitja dotzena de moneders i carteres, tots furtats aquell matí i recuperats sense els diners però amb la documentació intacta. El policia està trucant als propietaris. Ens informa que a part dels magribins i els peruans, altres bandes procedents de països de l’Est estan també actuant al mercat, però que amb les retallades pressupostàries no disposen de prou efectius per patrullar per la vila. Darrere nostre, un matrimoni gran i una senyora de mitjana edat entren desesperats perquè també els acabaven de robar els moneders. Creixen els llaços de solidaritat entre nosaltres.
El policia ens dóna les instruccions pertinents que cal seguir. Primer de tot, anul•lar la targeta Visa en un caixer automàtic (les caixes, en ser dissabte, estan totes tancades). Ens costa Déu i ajut aconseguir-ho, però al final ens en sortim. Mentrestant, en Llorenç es comença a posar nerviós, perquè és evident que capta la nostra crispació. Ens han aconsellat esperar un parell de dies per posar la denúncia formal davant els mossos d’esquadra; encara és possible que recuperem la bossa i no calgui fer de nou tots els documents. Ens trucaran de seguida si apareix.
M’enduc el Llorenç a casa; a ell almenys no li ha passat la gana ni se li ha regirat l’estómac, i reclama el seu dinar. L’avi es queda una estona més pel carrer, amb la vana esperança de trobar les seves pertinences en alguna paperera...
No ha passat ni una hora que ja sona el telèfon. És de l’ajuntament. Sembla que ha aparegut la bossa en una cafeteria. La propietària l’ha trobat llençada a terra i ha avisat al consistori. Ens diuen que podem anar a recollir-la en aquell bar. Hi anem immediatament, i ens trobem amb dues noies joves i encantadores que ens expliquen com l’han recuperada. Comenten que és habitual trobar bosses al voltant de l’establiment, i que els lladres acostumen a quedar-se només amb els diners. Comprovem les pertinences, hi és tot: claus, targetes, documents, etc., llevat dels diners i d’una butlleta de la Primitiva. Se’ns obren les portes del cel: no caldrà canviar els panys ni tornar a fer de nou tota la documentació. Hem estat de sort.
Com a mostra d’agraïment, els encarrego un centre floral amb un petit escrit perquè els hi facin arribar. La mestressa de la floristeria, a qui comento el cas, em posa al corrent de com recentment també van entrar a robar-los a la botiga tres nord-africans: en aquest cas, ella i la seva filla també van sospitar dels individus, però van estar vigilant els que es van quedar a prop de la porta. Paradoxalment, va ser el més simpàtic, el que inspirava més confiança i el que en teoria les distreia, qui es va colar darrere el taulell i els va furtar les bosses a totes dues, mare i filla... També em parlava de la incredulitat i de la tremenda impotència que van sentir.
Moltes, moltes coses en què pensar en el meu cap.
Camí de tornada, un grup d’unes 8 o 10 persones de fora de la vila, amb aspecte d’estar de cap de setmana col•lapsen l’àmplia vorera xerrant animadament, aliens a la nosa que fan als altres vianants. Els he de demanar que sisplau ens deixin passar, a mi i al cotxet, com qui suplica un favor, i encara els dono les gràcies després, com si m’haguessin atorgat una concessió especial. Em miren per sobre de l’espatlla i semblen molestos per la meva interrupció.
Aquest gest de menyspreu és la gota que fa vessar el vas, i llavors tota la tensió i la ràbia acumulada esclaten de cop. Penso que n’estic tipa, farta de no poder expressar-me mai en el moment adequat com seria de justícia fer-ho, sempre a causa d’alguna força major, sempre per prudència, sempre aparentment per covardia... Em vaig haver de reprimir en el moment de descobrir que m’havien furtat la bossa per no espantar en Llorenç. Em vaig sentir culpable per malpensar d’uns malparits que ens van fer viure una angoixa que només poden entendre els qui han passat per la mateixa situació. Vaig donar les gràcies als impresentables que ocupaven la vorera per haver-me deixat passar en lloc d’engegar-los a la merda... I m’adono que al llarg de la meva vida en moltes altres ocasions he actuat així: justificant els qui m’han fet mal i autoinculpant-me a sobre per si he pogut ofendre amb les meves legítimes reivindicacions, esperant unes disculpes que lluny d’arribar han estat substituïdes per arrogància, duresa i orgull, i m’agafen unes ganes terribles de revoltar-me contra tot i contra tothom.
De gent de la qual ens hem de prevenir n’hi a tot arreu, i de tots els colors, classes socials i condicions. Una bona mostra és la recent notícia dels quatre exdirectius de Caixa Penedès que s’embutxacaven uns honoraris escandalosos, als quals finalment sembla que se’ls farà justícia. Aquests són una altra mena de lladres a gran escala que caldria tractar en un altre tipus d’article. Però al marge d’aquest fet, sembla que totes les bandes que actuen a mercats, comerços i habitatges estan sobradament fitxades i haurien d’haver estat retornades al seus països d’origen ja fa temps. Cal ser tan permissius amb aquells que ens perjudiquen greument, sigui per la causa que sigui? Sóc racista? No sóc racista? Sóc estúpida per no parlar quan toca? Sóc covarda de tan prudent, sóc prudent de tan covarda? Sóc una barreja indesxifrable de tot plegat? O sóc, senzillament, humana?
Crec que estem avançant a passos gegantins cap a escenes com la d’aquest curt de l’Oest americà, i que us deixo en un intent de desdramatitzar la cosa. Perquè definitivament, cada vegada em costa més creure en la humanitat, i conseqüentment, en mi mateixa.


diumenge, 20 de novembre de 2011

A una nova vida

És tan màgic, petit meu, tot el que sento, i tan brillant,
que per dir-ho hauré d’aprendre nous llenguatges,
ja que totes les paraules que conec són massa emprades
i profanen la natura d’aquesta estimació tan fonda,
d’aquesta plenitud que ara em desborda.
Quan t’adorms ben dolçament en els meus braços,
quan acceptes el llitet prop de la sina,
les manetes reposant, la galteta recolzada
i veig aquesta pell de seda, acabada d’estrenar,
i el teu rostre lliurat plenament al son del viure,
la tendresa sols té un nom; no ets ja pas una coseta petitona,
et transformes i et fas gran, tan gran i tan persona
que sento com retorna el goig de viure
i em floreixen sentiments amb nova saba.
Potser havies de ser tu, preciosa criatura
qui fes néixer en mi l’amor altra vegada,
qui emplenés la meva vida sadollant-la
de tendresa, de sentit, de carícia enamorada,
de saber que encara algú necessita la bressada.
Ets tan fràgil, petitó, i és tan fort el teu missatge…!
Lluu el sol altra vegada més enllà de tot paratge
i la lluna, dins la nit, vetlla el teu son.
Galionar

dimecres, 16 de novembre de 2011

El Déu que caigué del cel

Finalment s’esdevindrà demà! Demà dijous a mig matí, els ulls d’en Magí veuran per primera vegada el món des de l’exterior de la panxa de sa mare. Una cesària programada posarà fi a uns mesos difícils i delicats que ell ha superat amb unes tremendes ganes de viure. Com us podeu imaginar, no m’arriba la pell a la camisa. No puc dormir. És massa tard per compartir els meus neguits amb ningú. Quins nervis!
D’aquí a unes hores s’instal•larà a casa el seu germanet de 18 mesos, en Llorenç. Entre això i les visites a l’hospital estaré uns quants dies allunyada del bloc. Mentrestant, perquè no us avorriu, us deixo en companyia d’un conte que m’estimo molt. En honor a aquesta preciosa criatura que és a punt de néixer li he canviat el nom del protagonista: el fins ara Ramonet passa a dir-se Maginet. Aquest conte, que té ja uns quants anys, va ser guardonat amb un premi important i havia de ser publicat en paper, però per manca de pressupost això no va ser possible.
Tampoc no va ser possible la il•lustració que m’hauria agradat per a aquesta història. Per això, si a algú de vosaltres li sobra algun dibuix d’un nen embadalit mirant per la finestra, mentre un déu a l’estil Fernando Krahn aterra amb un paracaigudes, li agrairé que me’l faci arribar i el posaré en lloc dels núvols que de moment il•lustren el conte.
Desitgeu-nos sort a tots plegats!

Gràcies, M. Roser
EL DÉU QUE CAIGUÉ DEL CEL (CONTE)
Aquesta és la història d’en Maginet, un vailet de set anys eixerit com un pèsol, que té moltes ganes de jugar. Va a l’escola i li agrada retrobar-se cada matí amb els seus entremaliats companys, però això d’haver d’estudiar... ja són figues d’un altre paner. I té una mania que treu de polleguera a pares i mestres: li agrada badar. Qualsevol niciesa pot ser una magnífica oportunitat per evadir-se del món on viu i perdre’s entre les bromes de la imaginació fructífera que posseeix. Aquella tarda, quan a mig berenar va adonar-se que havia començat a ploure, corregué cap a la seva cambra a contemplar des de la finestra els remolins de colors que l’aigua dibuixava sobre el paviment de la plaça, al voltant del forat del desguàs que l’engolia.
I allà el tenim, encisat, el petit nasset enganxat als vidres. L’aigua de la pluja, pensà, semblava que cantés aquella cançó que li havien ensenyat a l’escola, un cànon de diverses veus que harmonitzaven tan bé. Les gotetes que lliscaven per unes teules mig trencades de la casa del davant, es precipitaven a terra tot cantant rítmicament: clinc, xap, xap, xap; clinc, xap, xap, xap... mentre l’aigua que s’escolava per una canal torta i rovellada ho feia amb una veu estrepitosa: pataxip, pataxap; pataxip, pataxap... Paral•lelament, l’immens degotall que venia del cel murmurava dolçament: zzzzzzzzzzzzzz...
Unes quantes fulles seques, arrossegades per la pluja, aviat es transformaren en petites granotetes amb paraigües, que saltaven divertides damunt els tolls d’aigua, esquitxant-se les unes a les altres. En Maginet fins i tot podia sentir el seu cant, entrellaçant-se amb l’anterior melodia: rac, rac, raaac, pataxip, pataxap, clinc, clinc, zzzzzzzzzzzz... Cada goteta, un somni de diferents colors emmirallats per la dèbil claror dels fanals de la plaça; uns eren rosats, d’altres blavosos; potser nacarats, o lilosos... Les granotetes, verdes i de color de coure, no paraven de fer tombarelles... Fins que altra volta el desguàs s’ho cruspia tot com un ogre despietat, i de nou, un món de remolins anava prenent vida al seu voltant...
No es recordà més del berenar, ni del llum encès de la cuina, ni dels deures que s’esperaven plens de mandra a dins la cartera... Des sobte, alguna cosa estranya li féu aixecar el cap i oblidar la improvisada orquestra. Ostres! Què era allò que baixava del cel? Un paracaigudes blanc! Oh, i a sota hi anava enganxat una mena d’home. Un home de debò, vaja, o bé que ho semblava; amb una barba blanca i llarga que li feia de vestit, i uns ulls d’aspecte cansat i molt blaus. Devia ser vell, però no com un vell qualsevol, no; semblava més aviat un dibuix com els que hi havia al llibre que li mostrava la iaia velleta quan s’entestava a voler fer-li aprendre el Parenostre. I duia una corona de sant. Bufaaa, pensà en Maginet, si porta una corona il•luminada!
Admirat, el vailet obrí la finestra de bat a bat a aquella mena d’aparició que, encara per l’aire, s’anava atansant fins aturar-se davant d’ell.
-Ajuda’m a entrar, Maginet; ajuda’m a entrar, que em volta el cap, cada vegada que aterro!
En Maginet, obedient, acostà una cadira a la finestra per tal que l’estrany personatge pogués saltar a dins la cambra més fàcilment, i li allargà les mans per ajudar-lo.
-OOOh, però qui ets tu; d’on véns? Què hi feies allà fora? Que no t’has adonat de com plou?
-Que d’on vinc? Del cel, fillet, del cel; no veus l’aurèola? I ja ho sé que plou, ja; mira com vaig de moll!
Atemorit, el nen preguntà:
-No... no seràs pas un “cristu”, oi que no?
-Què coi, un “cristu”! Jo sóc déu, home, déu; és que no t’han ensenyat qui sóc jo, a catequesi?
-No, perquè no sé què és això de “catac-catac-quetesis”.
El déu sospirà resignat, tot pensant: ai els vailets d’avui en dia!
I desempallegant-se del paracaigudes, començà a explicar la seva aventura.
-Mira, vet-ho aquí que estava aposentat en el núvol inflat amb què viatjo sempre que vull inspeccionar la Terra. Venia molt preocupat, perquè he vist un reguitzell de fills meus allà mateix on fa vint-i-un segles em vaig reencarnar, que s’estomacaven de valent amb unes armes estranyíssimes, una mena d’elefants metàl•lics que disparaven foc per la trompa. I m’he dit: què bèsties són! Tan agradable que resulta morir-se de mort natural, calentet i a dintre el llit, i ells allà, vinga violència, vinga fer-se mal! No sé pas si en el cel hi quedarà lloc per una altra remesa d’ànimes tan gran! Perquè noi, mira que arribeu a ser colla, eh, el humans? Jo en vaig crear dos, només dos! Si m’hagués imaginat que us multiplicaríeu d’aquesta manera, no hi hauria pas anat, a pastar fang! Possiblement, m’hauria dedicat a la pintura a l’oli, de debò que sí!
-Bé, tal com et deia, noiet, davant d’una visió tan desagradable, he manat al núvol que es dirigís cap a un indret més tranquil. Sobre la Mediterrània ja m’he adonat que ens apropàvem perillosament a una massa de cúmulonimbus, però avesat com estic a fer miracles, he cregut que ens en lliuraríem. Sí, sí, creu-t’ho! Ells, que venien de l’oest i jo que viatjava de l’est, amb diferents temperatures, ens hem apropat tant que: pumba! A fer punyetes el núvol. Tan sols aigua i molts llampecs. I trons, tant que m’espanten els trons! I sort n’he tingut de portar el paracaigudes, que si no jo també hagués fet: pumba! I mai més no s’hauria parlat de mi.
-Doncs, per què no et compres unes ales com les dels angelets?
-Ja en tenia unes, ja; però sóc al•lèrgic a les plomes i cada vegada que me les posava deixava anar uns esternuts que trontollaven cel i terra. Així que les vaig regalar.
En Maginet xalava. Xalava de valent amb aquell déu tan estrany i amigable, que s’havia presentat d’una manera sorprenent mentre a fora plovia i que xerrava pels descosits, tot eixugant-se la barba amb la tovallola del Barça que el noi feia servir per anar a la piscina. De sobte, però, es posà seriós. Recordà alguna cosa i potser volia callar-la, però ingenu i tafaner com era de mena, acabà preguntant:
-Però tu, senyor déu, ets una persona molt dolenta, oi? I llavors si el papa i la mama saben que ets aquí, s’enfadaran molt i em castigaran, i potser diumenge no em deixaran anar a fer castells, i...
-Ei, ei, ei, para el carro, vailet! D’on rediantre has tret que sóc un dolent, jo? Qui te l’ha dita, tal cosa?
-El papa.
-El teu pare, t’ho ha dit? Valent renegat deu estar fet el teu pare, vet-ho aquí!
-Ei, no l’insultis el meu pare, eh? Que és el pare més llest del món, perquè ho sàpigues. I també el més fort, i el més valent, i el que sap fer més coses!
-Està bé, està bé; au fillet, explica-m’ho, per què diu el teu pare que sóc dolent, jo.
-Perquè... s’hi caga.
-Per... quèèè?
-Sí, sí, perquè s’hi d’això!
-I per què s’hi d’això, pobre de mi?
-Perquè ets dolent i fas que li passin coses que ell no vol.
-Coses...? Jo...? Com ara quines?
-Doncs, per exemple, quan li cau la pipa a terra, encesa, i les espurnes del tabac li cremen la camisa, i fa un escampall de cendra a la catifa, ell diu: “Mecàsunséu”. I la mare ho deixa tot corrents per plegar la brutícia i es posa nerviosa, i el renya: “Ja podries anar amb més compte, ja!”; i el pare crida, i torna a dir: “Mecàsun...”!
-Però fillet, jo no hi tinc res a veure, si el teu pare és un manasses!
-I quan se li nega l’all-i-oli què, eh? Tampoc en tens la culpa, quan acaba llançant la massa per la cuina i el morter sobre la taula amb un cop molt fort? Llavors també s’hi caga, i moltes vegades seguides! I si ho fa, senyal que és veritat que tu li fas fer!
Aquell déu cada vegada estava més esverat.
-I el dia que, en obrir l’armari, es va donar una trompada molt forta contra la porta i se li van trencar les ulleres bifocals, tan cares que eren, què, eh? També va ser culpa teva, perquè quan la mare, esglaiada en veure els vidres per terra i el nas del pare tan vermell, va dir: “Però ara què farem?”, el pare va contestar: “Doncs cagar-se en ... i anar a l’oculista!” I jo, per culpa teva, em vaig quedar sense la playstation-3 nova i sense anar de colònies...
En Maginet callà una estona, traient un morret com d’ofès, tot mirant de reüll el personatge, que no se’n sabia avenir. El déu va sentir pena d’aquell noi, i bonatxó que era de mena, va cuitar a consolar-lo:
-Au amiguet, que no ho tens ben entès això. I és clar que m’estima la gent! Cagar-se en mi ve a ser com dir una paraula màgica que els allibera en un instant de tots els nervis acumulats. Quan els en passa alguna de grossa, ho diuen ben fort i s’asserenen. És a dir, que encara els faig un favor, ajudant-los a apaivagar-se.
El nostre amic no ho havia entès del tot, però una mica més convençut, ja feia més bona cara.
-Però tu, doncs, per què t’ho deixes dir, eh? Si t’insulten i no t’hi tornes, o bé ets un covard o una “nena”. A mi un dia un company em va dir “gilipolles” i li vaig clavar una hòstia...!
-Doncs mira, jo no m’hi torno perquè sóc un calçasses, ves, i potser una mica tòtil i tot. Perquè sóc massa vell per manar; perquè n’estic fart dels mals tractes que em feu a la Terra; fart de vigilar-vos des de núvols que fan: patapaf!; fart de fer miracles i de conviure amb arcàngels que només em destorben. M’agradaria engegar-ho tot a rodar... jubilar-me d’una vegada per totes!
-OOOh, tan divertit que deu ser, -digué en Maginet amb els ulls oberts com dues taronges-. Passar-te la vida fent el que et doni la gana i no tenir deures; volar com en Superman i jugar a futbol amb tots els morts ressuscitats; donar empentes als angelets antipàtics perquè caiguin del núvols... Que m’hi deixaràs anar una estona algun dia, eh, senyor déu? Vaaa, digues que sí. M’agradaria mooolt!
Veient el nen tan entusiasmat, al déu se li ocorregué una idea divina. Estigué rumiant una mica i a la fi, amb cara de còmplice li proposà el següent pacte:
-Mira, Maginet, de debò t’agradaria fer de déu a dalt del cel?
-Oh, i tant que sí. Seria el que m’agradaria més, més, més del món!
-Doncs mira, si hi estàs d’acord, puc fer l’últim miracle de la meva vida. Puc convertir-te en déu i jo adoptaré la teva forma humana de nen, i viuré com tu, a casa teva. Ningú no s’adonarà del canvi. Tu volaràs cap al cel i seràs l’amo absolut de l‘Univers. Podràs fer i desfer a la teva manera, inventar-te tots els miracles que et passin pel cap.
-De debò que ho dius de veritat?
-I tant que ho dic de veritat. Els déus no mentim mai.
-I no hauré d’estudiar mai més?
-És clar que no; posseiràs tots els coneixements del món.
-I ningú no em renyarà si faig allò que em surti dels nassos, ni em diran mai més badoc?
-I tant que no. Seràs tu qui manarà els altres.
-I menjaré només el que em vingui de gust?
-Per descomptat, home!
-Sííí, sí que ho vull! Corre, déu, fes el miracle! Un instant, que vaig a fer pipí, i ja estaré llest per marxar.
I al cap d’una estona, una figura blanca, com una volva de neu, s’esmunyia cap al cel amb tota la força i la magnificència d’un déu jove, acabat d’estrenar.


Ha plogut molt, des d’aleshores; el temps transcorre de pressa. Ara bé, el nou déu-Maginet no ha perdut encara el costum de badar. I de vegades també fa una mica el trapella, aprofitant-se del poder dels miracles. Per això, d’ençà d’aquell dia, és bastant habitual trobar-se amb situacions un xic estranyes. Pot succeir, per exemple, que enmig d’una xafogosa tarda estiuenca, de sobte comenci a nevar. O que als nostres mars i oceans l’aigua se’ls torni dolça. També pot ser que polítics d’esquerres apareguin insòlitament a la dreta, o que països immensos capgirin els seus governs en un tres i no res.
I de qui creieu que va ser la idea de construir un tren d’alta velocitat entre Madrid, Sevilla i algunes altres capitals, però que és incapaç d’enllaçar-nos amb la resta d’Europa perquè no arriba a la frontera? Elemental, amics, elemental...
El que potser encara no sabeu és què va fer l’ara Maginet-déu quan es va quedar sol a la cambra, convertit ja en un humà. Com que, fet i fet, ja no s’havia de comportar com un sant, va voler realitzar la primera malifeta de la seva nova vida. Era una necessitat imperiosa, incontrolable, d’experimentar una nova sensació. Amb el gest resolt i la cara de murri, tragué el cap per la finestra; lentament alçà els ulls vers els seus antics dominis, i cridà amb tota la força de tants anys de contenció:
-Mecàsuuunséééuuuuuuu...
La seva veu fortíssima s’anà estenent per l’espai, ressonant entre valls i muntanyes, escolant-se pels racons més inhòspits, per monestirs i masies, girant frenèticament al voltant de la Terra. Pertot arreu es podia escoltar la remor de l’eco repetint incansablement: séééuuuu, séééuuuu... séééuuuu...
I parant bé l’orella, encara avui podem sentir-la, perquè quan les paraules tenen intenció d’aturar-se, en Maginet des del cel els hi dóna una empenta i han de seguir voltejant. És, si fa no fa, una més de les entremaliadures d’un déu de set anys, eixerit com un pèsol, que regnarà durant segles i segles.
Amén.
Galionar

dimarts, 8 de novembre de 2011

El bon govern (conte contramoral)

Conte original de Joan Carles Planells (planells fact&fiction)

Una vegada hi havia un país que tenia un fotimer de problemes (si fa no fa, com tots els països). S’hi van celebrar eleccions i el nou govern escollit es va proposar de millorar la situació.
La primera setmana va crear llocs de treball i va concedir crèdits a les indústries i a les empreses per tal que també creessin ocupació. Al final de la setmana, el nombre d’aturats s’havia reduït en un 97%.
La segona setmana la va dedicar a arreglar i modernitzar les infraestructures i comunicacions de la nació, fent-les així més assequibles, eficients i viables. Al final de la setmana totes les infraestructures funcionaven a la perfecció.
La tercera setmana la va dedicar als problemes de l’educació i la sanitat. Va modernitzar escoles, hospitals, residències, instituts i centres d’assistència social. Va millorar l’ensenyament i la qualitat de l’atenció sanitària. Al final de la setmana, el país tenia les millors i més modernes escoles, els professors més capacitats, els hospitals més punters i els metges més ben preparats.
La quarta setmana la va dedicar a la difusió de la cultura, posant-la a l’abast de tothom perquè ningú en quedés exclòs. Així mateix va garantir la llibertat d’expressió en tots els mitjans –públics i privats- i el lliure accés a qualsevol expressió artística, la qual cosa es va convertir en realitat al final de la setmana.
La cinquena setmana la va dedicar a resoldre els problemes dels exclosos socials, marginats, incapacitats, indigents, malalts mentals, dones maltractades, nens abandonats, ancians sense llar i altres grups socials amb diverses problemàtiques. Així mateix, va combatre la delinqüència i va eradicar-la completament. Al final de la setmana, hi havia una satisfactòria i feliç solució per a tots i cadascun dels sectors socials, i la delinqüència havia desaparegut.
La sisena setmana va promoure un repartiment just dels impostos, on el que menys tenia menys pagava –o no pagava gens- i el que més tenia, més contribuïa.
A la setena setmana, els ciutadans, veient que el país havia assolit la perfecció i que allò era un avorriment insuportable, van derrocar el govern i van instaurar al seu lloc una tirania.
Contramoralina: passi el que passi, la gent mai no està contenta.

Autor: Joan Carles Planells (Traducció: Galionar)

divendres, 4 de novembre de 2011

Racó de novembre

“…Aquell que es perd és qui troba nous camins…”  
(Nils Kjoer)

...Com una suavíssima carícia, l’aire tebi de la nit
recorre el cel amb el teu nom a dintre –jo l’hi havia dit-,
i embolcalla cada estel i el fa més nítid.
Embriac de passió, incapaç d’abraçar tanta bellesa
el firmament tremola, i s’esquinça del plaer de posseir-te.
I jo, confosa en la foscor i a prop dels arbres,
envejo ferventment la seva sort
tot murmurant també el teu nom, com un prec a l’infinit…