diumenge, 20 de febrer de 2011

Si alguna tarda...


Si alguna tarda estàs sol,
envoltat de fosques boires,
tot entreteixint cabòries
mentre a fora crema el fred,
treu el cap per la finestra
i fes un crit a la tempesta,
perquè l’aire, a batzegades
a mi em dugui el teu ofec.

Si tens por de tenir por,
si ja et resten poques forces,
si els teus pensaments són orfes,
si ets sents ocell sense niu,
pensa en mi una altra volta,
pica fort la meva porta,
que amb les ales ben obertes
jo t’oferiré caliu.
Galionar

diumenge, 13 de febrer de 2011

Racó de febrer

“…Ens hem d’enfortir i no pas endurir, perquè la vida és dura però bonica…" 
(Francois Truffant)

"...Sé
que en el transcurs de la vida
hauré decebut molts homes,
més d’un, de dos i de tres.
(i també unes quantes dones,
perquè el sexe, aquí, tant és.)
A voltes, per negligència,
o per no saber-ne més,
o a còpia de malentesos
(la culpa, que negra és!).

...Sé
que des d’ara fins que em mori
en decebré encara més,
més d’un, de dos i de tres;
potser massa expectatives
distorsionen el que un és.
La decepció pot emprar-se
fàcilment com arma cruel
si ens la retornen amb fúria;
no cal prendre-ho malament,
doncs aquí és on recomença
el treball amb un mateix.
Per això dono les gràcies
als qui tal favor els dec;
de les seves ensenyances
un preciós bagatge en trec:
és prou bonica la vida
per gaudir-la amb el cor net.
Decebuts, poseu-me a prova,
perquè més forta em fareu..."

dissabte, 5 de febrer de 2011

No et demano la mà...

Estimar una altra persona sense privar-la de la seva llibertat. Sense possessió. Sense dir-li sóc teva, sense voler cap sóc teu. Sense acceptar cap ets meva, sense haver de dir ets meu.
Costa, costa estimar així, quan el desig de possessió sorgeix de forma visceral i primària i fa perillar la llibertat de qualsevol dels dos, o de tots dos.
Però potser la veritable grandesa de l’amor està en saber renunciar a aquest desig de possessió. Hi entra en joc, aquí, la intel•ligència. No és fàcil, però el repte és apassionant i el resultat val la pena.
Per a mi és un honor reunir en aquest espai dues persones que ens en parlen, amb idèntic missatge però amb diferents llenguatges. Una és onatge, prou conegut entre els lectors de l’espai, vell amic retrobat després de molts anys, a qui agraeixo el regal del poema.
I què dir de l’entranyable i també vell amic Amancio Prada, còmplice de nits de música i poemes moltíssims anys enrere...

NO ET DEMANO LA MÀ
No et demano la mà,
només acompanya’m.

No et vull meva,
només acompanya’m.
No et vesteixis
amb cap cadena,
només acompanya’m.
No et sotmetis
a res que et negui,
només acompanya’m.
No et lliguis ni
a pares ni fills ni marit,
només acompanya’ls.
No t’entreguis a
cap religió que et negui,
ni tan sols l’acompanyis.

No t’abriguis de res
que et negui com a persona
i encara menys com a dona.

No t’estiraré mai, només
t’acompanyaré . . .
Onatge