diumenge, 30 de gener de 2011

Vaques, vaques, vaques.


No sé què deuen tenir les vaques, que sempre han exercit sobre meu una mena d’atracció irresistible i hipnòtica, en veure-les pasturar per la muntanya, en algun prat, vora els camins, travessant la carretera o senyorejant davant del cotxe sense cap pressa. No sé si és el seu aspecte de bèstia bonhomiosa, la mirada de noblesa filosòfica un pèl estúpida, la tendresa de veure-les a prop dels seus vedells tot espolsant-se les mosques... Em provoquen una sensació de felicitat primitiva, d’alegria immediata, com aquell qui veu nevar des de la finestra un matí quan es lleva, sense reparar amb els problemes que aquesta nevada li suposarà.
Infantilisme, ingenuitat?, potser sí. Però generalment, allà on m'aturo per contemplar-les hi acostuma a haver sempre més gent, petits i grans, fent el mateix. Una atracció, doncs, col·lectiva? He enfilat moltes vegades el trajecte des d’Aigües Tortes a l’Estany Llong repartint patates fregides a totes les vaques que em trobava pel camí. Poques vegades el meu somriure ha estat més autèntic. Després, més de quatre volien seguir-me. Una grata i voluminosa companyia, sens dubte.
I no dec ser l’única que ha caigut subjugada sota el seu influx. Poetes importants els han dedicat els seus versos. Va començar Joan Maragall amb el seu trist poema sobre LA VACA CEGA
 Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil•lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.
Joan Maragall

Joan Oliver, tot inspirant-se en l’anterior poema, en va fer una altra composició força més desenfadada, amb la VACA DE LA MALA LLET  (o Vaca suïssa)
Quan jo m'embranco en una causa justa
com en Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta!
La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!
Pere Quart (Joan Oliver)


Un altre poeta força més proper per als amics d'aquest blog, Francesc Puigcarbó, ha fet una divertida composició aplegant les nostres dues amigues anteriors: LES VAQUES

I succeí que un dia,
pasturaven per un prat
la vaca cega i la de la mala llet.
En no ser molt gran el terreny
mica en mica s’anaven acostant
l'una a l'altre i altre a l'una,
fins que en arribar el moment
de creuar-se, entre una que no hi veia
i l'altre que estava emprenyada,
s'ignoraren totalment
continuant cadascuna el seu camí,
perdent-se així un moment històric
per intercanviar parers
sobre llurs poemes que les havien
fet immortals arreu del Principat.


I és que, les vaques no estan
per la poesia ni els poetes,
i la majoria de la gent,
. . . .. . . .. . . . . tampoc.
Francesc Puigcarbó

Un altre poeta, En David Jou, va fer la seva aportació a aquest bestiari incorporant un nou espècimen de vaca, tristament famosa fa uns quants anys: LA VACA BOJA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma vers dubtosos pinsos,
se’n va la vaca tota sola. És boja.
Plans d’estalvis traçats amb poca traça
li han contaminat les farinetes
d’animals morts amb què, a desgrat, es peixa,
i ara té el cervell com una esponja.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades:
tem, amb raó, trobar-hi escombraries.
Ses avantpassades, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
pasturaven tranquil•les l’herba fresca.
Ella no: si ho fes així no rendiria
tant om ho vol la sàvia economia
i constatar el seu magre rendiment
la faria recular, molt afrontada.
Lo ramader, per Internet, es neguiteja
en veure la caiguda del mercat:
els ciutadans s’abstenen en ramat
per por del flagel que la TV anuncia.
Beu poc, sens gaire set: l’esponja és plena.
Després aixeca al cel la pertorbada testa
amb un gran gesto tràgic: parpelleja
en veure vaques amb genoma millorat
que en tenen prou amb un diminut prat
i uns grams de pinso al dia; i se’n torna,
orfe de llum sota el diner que crema,
vacil•lant pels vells camins arrasats,
brandant perplexament la llarga cua.
David Jou

I finalment, en nostre ja conegut amic Francesc Puigcarbó, en forma de conte les aplega a totes tres: la cega, la boja i la de la mala llet:
LA VACA BOJA (Conte)
Un matí de primavera, la vaca boja anava pasturant per un prat, i en veure a les altres dues, la cega i la de la mala llet, se’n fotia d’elles.
- Ei! Vosaltres no sou tan famoses com jo, els hi retreia, mentre les seves extremitats posteriors li fallaven estrepitosament. Sou molt més antigues que jo (reblava) i ni tan sols heu sortit per la televisió; gairebé ja ni es parla de vosaltres, i, en canvi jo estic de plena actualitat, no hi ha dia que no parlin de mi.
- Que hi teniu a dir?
- No us dono enveja?
La vaca de la mala llet la va mirar de reüll, però no li va fer ni cas – li queden tres telediaris (es va dir) – i continuà pasturant tranquil•lament, però la vaca cega, alçant el cap como si talment l’estès veient, va dir-li:
- Escolta’m vaca boja, i escolta’m bé, potser si que tu actualment ets més famosa que nosaltres, però el que si et puc dir, es que a nosaltres ens ha creat la inspiració dels poetes i a tu la dèria dels homes.
- I que? Preguntà la vaca boja, a qui ja li fallaven també els rems davanters i amb prou feines s’aguantava dreta.
Li contestà la vaca cega:
- Doncs que fins ara, els poemes han sobreviscut sempre a les dèries dels homes. I abaixant el cap, continuà pasturant impertorbable davant la mirada aprovatòria de la vaca de la mala llet.
Francesc Puigcarbó

Llarga vida, doncs, a les nostres bovines amigues i a tots els poetes que les canten!
I BON DIUMENGE A TOTHOM!

dissabte, 22 de gener de 2011

Les ciutats i l'amor

Nota: Aquest relat forma part d'un seguit de col·laboracions que l'any 2005 vaig fer per a un conegut programa radiofònic.


Quan ens referim a les ciutats de l’amor, el pensament ens porta cap a aquells llocs romàntics per tradició, dels quals la literatura en va plena: París, Venècia, i tants d’altres… Llocs que potser vam visitar algun dia, i que per aquells atzars de la vida hi vam conèixer una persona i ens en vam enamorar. Com que l’aura de l’amor envolta tot allò que té alguna cosa a veure amb la persona estimada, estimem així també l’escenari on la vam conèixer, i es fa difícil discernir si és la ciutat qui ens enamora o si ens enamora pels records que ens porta…

Conec molt bé de què parlo. Ho vaig experimentar amb tota la seva intensitat ja fa molt temps. Concretament aquesta història que avui us conto té el seu inici l’estiu del 1982. Però no va ser en una ciutat tradicional, sinó en un indret que va viure el seu màxim esplendor durant els segles XI-XII, i que ens ha deixat, com a testimoni mut de la seva grandiloqüència, el conjunt de monuments romànics més importants de tots els temps. Em refereixo a la vall de Boí.
Vaig anar-hi de vacances. D’equipatge duia els meus 25 anys una mica desencisats, un matrimoni que feia aigües i una filla de 4 anys. I, ho recordo, moltes ganes de repòs.
Un bon dia, al menjador de l’hostal on ens hostatjàvem, em vaig topar amb els ulls d’un home solitari que m’observava des d’una altra taula. Uns ulls que em van atrapar des del primer moment. Uns ulls plens de llum, verds i marrons alhora, que de sobte em van fer comprendre tota la literatura sobre l’amor a primera vista. Pertanyien a un home d’uns 35 anys, sense cap característica especial: mitjana estatura, cabells castanys que ja clarejaven una mica, una barba descurada d’uns quants dies… Anava vestit informalment, amb camisa de quadres i pantalons de pana. Tenia un no se què de romàntic, de bohemi.
Era pintor i poeta. Venia, com jo, d'aprop de Barcelona, i s’hi estava cada estiu. Era un vell conegut dels clients habituals i dels propietaris de l’hostal. Durant el dia, buscava paratges de la vall i els dibuixava. I també dedicava unes hores cada dia a revisar l’obra poètica que havia anat creant durant l’hivern. Per a aquest afer, utilitzava la sala col·lectiva de l’hostal, sobretot els dies de pluja, que eren molts. Jo, que sóc tímida de mena, me les vaig veure per iniciar una conversa amb aquell desconegut. La veu era incapaç de sortir-me de la boca. Només sé que estava malalta d’ell, que va convertir-se en el centre de la meva vida. Ens miràvem i somrèiem, però no parlàvem mai.
De sobte la vall es va convertir en el lloc més idíl·lic de l’univers. Em vaig enamorar del seu cel, del seu aire, dels camins i dels camps, de les immenses muntanyes, dels ocells que hi cantaven, de les seves nits. Quan era fosc, sortia a caminar sota les estrelles, convençuda que en qualsevol revolt el trobaria. La bellesa de l’indret m’embriagava de tal forma que el meu cor era incapaç d’encabir-la tota. N’estava convençuda que ell sentia el mateix que jo. Però el coneixia tan poc… El seu únic carnet d’identitat, per a mi, era el seu cotxe un Crysler 150 de color vermell, i aquella matrícula, 3308…
Una tarda de pluja ens vam trobar tots dos a la sala, enmig d’altra gent que amb prou feines vèiem. Feia fred, aquell agost, i algú va encendre la llar de foc. Ens vam asseure molt a prop l’un de l’altre. De tant en tant ens aixecàvem per observar la tempesta des dels finestrals. Érem immensament feliços. Tots dos teníem el bolígraf a la mà, però no escrivíem. Un gat mandrós de l’hostal que voltava per allà em va saltar a la falda, i el vaig començar a acariciar. Era pelut i flonjo, i es deixava fer. Sobtadament va canviar d’amo, i va saltar a la falda del poeta. Ell, resseguint cada racó per on els meus dits havien passat, també el va acariciar. L’acariciava a ell mirant-me a mi. I tots dos vam ser conscients que aquell gat era molt més afortunat que nosaltres, i un símbol per a tots dos, perquè havíem sublimat en el seu pèl tot el desig i tota la tendresa de les nostres mans…
Aquella tarda vam iniciar una conversa íntima i meravellosa. A fora, la dansa dels llamps i de l’aigua; a dintre, el caliu de la llar de foc encesa i la passió dels nostres cors… Uns instants de felicitat irrepetible. I llavors, la meva filla, insistent, inoportuna, i maliciosa, em va fer pujar a l’habitació de totes passades perquè tenia ganes de fer caca. Havia de ser, just, en aquell precís moment! Juro que mai a la vida he sentit tanta impotència. Amb llàgrimes de ràbia li deia que s’afanyés i ella trigava, trigava, trigava… Quan vam baixar, tot havia acabat. Havien obert el menjador per sopar i la gent ja n’ocupava les taules…
I l’endemà vaig fer una cosa per a mi impensable: me li vaig declarar. Li vaig escriure uns versos durant la nit d’insomni i els vaig fer lliscar per sota la porta de la seva habitació. Va ser la primera i l’única vegada que prendria la iniciativa en aquests afers.
Va ser molt difícil aquell dia poder-nos veure a soles. En una mena d’acord tàcit, esperava trobar-lo a la nit, quan sortís a caminar. Era, a més, la meva última nit a la vall.
Però una tempesta terrible es va desfermar, plovia com si s’acabés el món. Era un disbarat sortir, però res no em va aturar. Vaig caminar molta estona sota la pluja, presa d’una estranya excitació, i tot i el paraigua, vaig quedar xopa de dalt a baix; ell, amb més seny que jo, no va sortir. En arribar, vaig veure la seva ombra a la finestra, com en un trist adéu… La pluja, potser, li va ser una preciosa excusa per no venir al meu encontre…
L’endemà seguia plovent a bots i barrals. Qui hagi vist la pel·lícula “Els ponts de Madison", probablement recordarà aquell comiat de la protagonista marxant en cotxe sota la pluja, al costat del seu marit, mentre el seu amant. immòbil es quedava enrere, i les llàgrimes es confonen amb els regalims d’aigua… Doncs bé, era la rèplica idèntica de la meva pròpia història, gairebé un calc d’aquell matí de finals d’agost de l’any 1982, quan amb l’ànima esquinçada, vaig abandonar la vall…
El temps que va seguir a aquell estiu se’m presenta irreal, inconcret, com si no l’hagués viscut. Recordo haver-me passat hores al costat de la carretera observant els cotxes que hi circulaven, esperant un únic cotxe vermell, que no vaig veure mai més… Recordo dos anys intensos de desesperació i de follia. Després, altres aspectes de la vida quotidiana van anar reclamant la meva atenció, i me’n vaig distreure, i poc a poc vaig adonar-me que ja no hi pensava tant, fins que va arribar un punt que gairebé vaig oblidar-lo. Vaig assumir que m’havia estimat, però no prou com per complicar-se la vida amb algú que no era lliure. I vaig acabar entenent la seva opció.
A partir d’aquí m’hauria agradat poder acabar aquesta història d’una altra manera: explicar que al cap de molts anys vaig tornar al poble de Boí, que per atzar vam retrobar-nos i que ja, alliberats d’aquell amor de joventut, vam passar uns dies feliços rememorant vells temps… Però el final veritable ha estat força diferent:
Al cap de molts anys, vaig tornar al poble de Boí. Ell, naturalment, no hi era. La visió del poble em va retornar els vells records amb nitidesa. Un dia, parlant amb la propietària de l’hostal de gent que havia mort, ho va treure a la conversa: “Saps qui també es va morir? Recordes en…, que hi estava quan vosaltres també hi éreu? Sí, dona, aquell artista homosexual que venia cada estiu. Vam saber que havia mort de la sida…”
No vaig experimentar res. Fredor total. Ni dolor, ni emoció, res. Només, incredulitat immensa. Em parlaven d’una cosa que no havia vist, que mai no havia imaginat, que mai no sabria si era certa. Se’m devia haver notat tant la passió que podien estar, senzillament, prenent-me el pèl. Perquè jo, que sóc perceptiva de mena, juro que en cap moment no vaig copsar ni el més petit indici que el meu amor fos homosexual. Això, no obstant, explicaria el seu rebuig malgrat l’amor que jo veia que sentia. Després de tant de temps, encara em costa creure que no hi és. Perquè per a mi, la vall i el poeta són la mateixa cosa… Sí, amics meus, m’hauria agradat molt haver pogut explicar-vos un altre final…

Els amors acaben, però les seves ciutats perduren. Com paradisos mentals, que ens esperen amatents per recordar-nos el que vam ser un dia. Ara hi torno cada estiu, no pas al mateix hostal sinó a una petita casa  a la vora del riu. De vegades, a la nit, quan no em veu ningú, recorro els vells camins, m’abraço a les parets de l’església, beso les fredes pedres mil·lenàries. I li faig l’ullet a algun estel que, des de molt amunt, sembla que brilli més que els altres…
Galionar

diumenge, 16 de gener de 2011

Racó de gener

Nota:  Recupero aquest any la tradició dels meus Racons, aquelles frases extretes d’un recull que comparteixo amb un nombre molt petit de persones estimades.
"...El bosc seria molt trist si només hi cantessin els ocells que millor ho fan..." 
(Tagore)

“...Només vós, oh cavaller,
vau saber captar el missatge,
quan proclamà que cap mascle
per poc gentil, la volia.
Quan tots els altres fugiren,
temorencs, amb covardia,
vau romandre al seu recer,
i besàreu amb deler
la lletjor de la ferida.
L’amor transformà la vida
i el seu cos esdevingué
la més bella de les nimfes...”

dimecres, 12 de gener de 2011

Sense tu...


Em sento com un vell far,
en un port desert de vida,
lluitant per mantenir encesa
la llum que ningú no albira,
el raig que ningú no veu;
el llamp que es perd en el cel,
i que en l’horitzó agonitza…

Em sento com un vell far,
en terra erma i podrida,
amb la salabror del mar,
i amb els crits de les gavines…
Galionar

diumenge, 9 de gener de 2011

La llum de la boira

De vegades, passejant entre els versos d'un poeta, et pots trobar amb aquella vivència tan intensa que t'hauria agradat escriure però que no vas saber compondre.  La llum de la boira, del poeta Joan Guasch, és avui el poema a qui els meus sentiments, amb el pemís de l'autor, manlleven les paraules. 
Gràcies, Joan, per obrir-nos les portes de la teva Habitació de la memòria.

Fotografia: Joan Guasch

M’he avesat a la llum de la boira.

La llum de la boira és dolça
i amaga l’ombra del teu cos
com l’ombra que neix de la llum
de la lluna. La llum de la lluna
neix blava i l’ombra del teu cos
s’hi amaga com un somni perdut
en un món amb forma de boira.
La boira té forma de llum blana
com la llum de la lluna endormiscada
que llisca ingràvida entre la boira.
M’he avesat a la llum del teu cos.
La llum del teu cos és melosa
i l’ombra de la lluna s’hi passeja
amagada en la llum blana
de la teva pell ingràvida,
en el vel de boira que t’envolta,
en l’ombra blava del teu cos
pels paisatges neulosos, de llum
i de lluna.
Joan Guasch

Escabellosa...
Fils impalpables
Suavitat de pell enyorada...
Rellisca
per damunt meu com llum
que la lluna pareix
en la nit blana.
Cos dilecte...
Palp de l'ànima.
Anton