divendres, 4 de novembre de 2011

Racó de novembre

“…Aquell que es perd és qui troba nous camins…”  
(Nils Kjoer)

...Com una suavíssima carícia, l’aire tebi de la nit
recorre el cel amb el teu nom a dintre –jo l’hi havia dit-,
i embolcalla cada estel i el fa més nítid.
Embriac de passió, incapaç d’abraçar tanta bellesa
el firmament tremola, i s’esquinça del plaer de posseir-te.
I jo, confosa en la foscor i a prop dels arbres,
envejo ferventment la seva sort
tot murmurant també el teu nom, com un prec a l’infinit…

21 comentaris:

  1. Un immens racó,
    -ho veus?-
    on sempre tornar,
    blava onada,
    i sempre albada
    de tant tornar.

    ResponElimina
  2. Ai l'enyor, seguint el seu nom pels camins del cel.
    Sense perdre't ... perquè són vells camins.

    Bona tarda Galionar.
    (A mesura que anem entrant a la tardor aquests racons són més tendres)

    ResponElimina
  3. I el vent guarda el teu nom, dins del record d'estimar-te. Mentre l'albada de la nit, bressola l'enyor de no tenir-te.

    Quines imatges, Montse!

    Una abraçada.

    ResponElimina
  4. El cel escampa
    llavors de noms i de lletres
    escoltant el teu prec
    sembrant records d'amors
    sempre difícils d'abastar.

    El teu racó (sigui del més que sigui) se'm fa molt dolç i acollidor.

    I la imatge és preciosa!

    ResponElimina
  5. Un racó que no voldria perdre mai. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  6. Ni que només fos per dir-te tantes coses... bellíssimes paraules, Galionar

    ResponElimina
  7. una enyorança molt càlida, malgrat sigui novembre.
    quina imatge tan bonica. I la cita, impactant.

    ResponElimina
  8. Jordi, gràcies per agradar-te els Racons. Tindran sentit mentre tinguin qui els visiti.
    Pere, els camins de l'enyor han estat seguit tantes vegades que ja és impossible errar-se, i com més fosc més claror els il·lumina. (Més tandres, els Racons a la tardor? Deixa'm que hi pensi, perquè tot i ser-ne inconscient, potser és veritat.)
    Pilar, tu sí que has creat unes imatges bellíssimes per comentar les meves!
    Carme, els teus versos també han creat molt belles imatges. Que germinin aquestes llavors!
    Joan, doncs s'acabarà aviat l'any, i amb ell el calendari d'on trec les frases... No sé si per al proper any n'editaran un altre...
    Carina, la cançó de Lluís Llach és una meravella, oi? No per molt sentida perd la seva força d'emocionar i transmetre.
    Rits, és que novembre també pot ser un mes molt càlid, malgrat la pluja i el mal temps. I en aquest cas l'enyorança ha seguit aquest camí. I sí, la cita és d'aquelles que fan pensar...
    Gràcies per la vostra companyia i una forta abraçada!

    ResponElimina
  9. Cada mes un racó i cada racó millora l'anterior. Bellíssim, el de novembre.

    ResponElimina
  10. Gràcies, Novesflors. Novembre ha arribat amb enyors molt bèsties, i de vegades només resta el poema per intentar sobreviure. Una forta abraçada.

    ResponElimina
  11. Pedro, que alegría volver a saber de ti! ¿Cuanto tiempo ha passado, dos años por lo menos? Te eché muchísimo de menos. Veo que has decidido proseguir con tu espacio, allá voy corriendo. ¿Que tal Sevilla y sus sueños? Un abrazo muy, muy, muy grande, querido amigo!

    ResponElimina
  12. Galionar,
    T'hem escrit un comentari al meu blog. I perdona que hagi trigat tant. Ahir vaig ser fora. A Barcelona.

    ResponElimina
  13. Aquets raconet teu de novembre em recorden on són els límits del meu món, uns horitzons que no sé fins on arriben, que s’escampen més enllà del que puc aprendre amb els ulls clucs.

    Imatges de vida que van començar en novembre i em retornen avui a un altra novembre.

    Petonet bonica

    ResponElimina
  14. Jordi, gràcies; no, no has trigat gens, perquè no feia gaire que t'havia descrit. Passo corrents al teu espai, a veure la resporta.
    Marta, qui sap on són els límits del nostre horitzó... Com més caminem cap a ell més s'allunya; no es deixarà abastar mai. Sí, recordo que novembre és un mes important per a tu i també per a la teva mare, ja que gran part del mèrit és seu, oi? Però encara queden uns quants dies, per parlar d'això :)))
    Gràcies i una forta abraçada!

    ResponElimina
  15. Un poema a l'infinit amb l'eco de la profunditat...

    Des del far una abraçada amb bon onatge.
    onatge

    ResponElimina
  16. Gràcies, onatge, segur que ja el recordes, el poema, de l'altre espai, oi? Per cert suposo que et va arribar la felicitació; per problemes tècnics la vaig enviar des de l'adreça del bloc en lloc de l'habitual, i potser la vas rebre com correu brossa.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  17. La foto és senzillament espectacular (és teva?), la cançó com sempre que hi reconec la veu d'en Llach m'amara els ulls d'un tebi plor.

    Belles lletres, belles imatges, bella música... bella entrada!

    Gràcies!

    ResponElimina
  18. No, Porquet, no és meva la foto (ja m'agradaria haver-la fet jo!), sinó del Sr. Google. Gràcies per les teves paraules i per compartir l'estoneta al racó. Una forta abraçada.

    ResponElimina
  19. És clar que necessitem perdre'ns si volem trobar nous camís...
    Un escrit amb unes imatges poètiques precioses. " L'aire tebi de la nit recorre el cel amb el teu nom a dintre i embolcalla cada estel"...De veritat preciós Galionar i la foto molt impactant...
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  20. M. Roser, gràcies per acompanyar-me en aquesta entrada i també per les teves paraules tan amables. Una forta abraçada!

    ResponElimina