dissabte, 5 de febrer de 2011

No et demano la mà...

Estimar una altra persona sense privar-la de la seva llibertat. Sense possessió. Sense dir-li sóc teva, sense voler cap sóc teu. Sense acceptar cap ets meva, sense haver de dir ets meu.
Costa, costa estimar així, quan el desig de possessió sorgeix de forma visceral i primària i fa perillar la llibertat de qualsevol dels dos, o de tots dos.
Però potser la veritable grandesa de l’amor està en saber renunciar a aquest desig de possessió. Hi entra en joc, aquí, la intel•ligència. No és fàcil, però el repte és apassionant i el resultat val la pena.
Per a mi és un honor reunir en aquest espai dues persones que ens en parlen, amb idèntic missatge però amb diferents llenguatges. Una és onatge, prou conegut entre els lectors de l’espai, vell amic retrobat després de molts anys, a qui agraeixo el regal del poema.
I què dir de l’entranyable i també vell amic Amancio Prada, còmplice de nits de música i poemes moltíssims anys enrere...

NO ET DEMANO LA MÀ
No et demano la mà,
només acompanya’m.

No et vull meva,
només acompanya’m.
No et vesteixis
amb cap cadena,
només acompanya’m.
No et sotmetis
a res que et negui,
només acompanya’m.
No et lliguis ni
a pares ni fills ni marit,
només acompanya’ls.
No t’entreguis a
cap religió que et negui,
ni tan sols l’acompanyis.

No t’abriguis de res
que et negui com a persona
i encara menys com a dona.

No t’estiraré mai, només
t’acompanyaré . . .
Onatge

15 comentaris:

  1. Bonic poema i bonica música. El meu post d'avui també parla de llibertat. I de solitud.

    ResponElimina
  2. Per a mi aquest és l'amor de veritat. Potser no és fàcil però val la pena intentar-lo, sempre.

    Un poema d'onatge, preciós.

    ResponElimina
  3. El plantejament és senzill: les coses les compres, les persones som universos propis que, en tot cas, interrelacionem amb altres universos personals amb respecte. Si no hi ha respecte, ens despersonalitzem i perdem la condició humana. Gràcies per plantejar aquests temes i gràcies per recordar Amancio Prada, tant que l'havíem escoltat!

    ResponElimina
  4. No voler ser possessió...sí voler ser Ú. És dificil d'expressar. Més encara fer-ho. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  5. El Nirvana Budista defineix a l'amor com un sentiment global, el sentir-se un mateix ple, segur de si mateix per poder donar-se als demés de la mateixa forma sense cap condició.

    I és una mica això, encara que el concepte pròpiament dit de l'amor considero que canvia amb l'edat i sobretot amb el bagatge que portem a l'esquena.

    Per mi aquest instint de possessió desapareix amb els anys, vius l'amor de forma diferent però et tornes mes exigent perquè ja no t'espanta estar sola quan de vegades la mes cruel de les solituds es viu en companyia.

    Al final el concepte amor es tan subjectiu que jo nomes he arribat a la conclusió de que l' amor és aquell que m' allibera i em torna llum, perque quan no hi és, sento el fred de la seva absència.

    Petonet bonica

    ResponElimina
  6. Aquest poema m'ha recordat el jurament de les noces d'argent que et vaig enviar. Ací te'l deixe:


    Volem escoltar-nos, sense jutjar-nos;
    opinar, i no imposar-nos;
    confiar, i mai exigir-nos res a canvi;
    ajudar-nos, sense intentar decidir per l’altre,
    cuidar-nos, i no anul·lar-nos;
    mirar-nos, i mai projectar les pròpies fustracions,
    abraçar-nos, sense ser asfixiats;
    animar-nos, i no coaccionar-nos;
    i sostenir, sempre, les nostres ànimes ben enllaçades

    Volem protecció sense mentides,
    estar ben a prop i no envair-nos,
    conéixer les coses de l’altre que menys ens agraden
    i aceptar-les així com són.

    Que tingues bon diumenge!!!

    ResponElimina
  7. Hola Galionar, el poema et dóna lexs gràcies per haver-te fixat en ell. I jo només puc dir que és un intent de poema, escrit tal com raja (com sempre faig jo), de fet només embasto paraules amb fil de sentiments...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  8. Tot un tema això de saber primer que és la llibertat i després aprendre a fer-ne ús, tant per ser lliure com per deixar que els qui estimem ho siguin. I no tan sols respectant-la aquella llibertat dels altres.
    Dels qui estimem de debò, tambè n'estimem la llibertat, que és, crec, del que va l'entrada. I tant que és difícil, també. De tota manera, quan aprèns a treure'n un profit positiu, aquest saber deixar ser lliure acaba esdevenint una gran satisfacció. Com diu la Martona (estic molt d'acord amb aquell comentari) és una capacitat que imagino creix amb l'edat. O més ben dit, amb com més seguretat i acceptació tenim de nosaltres mateixos. Quan tenim por, quan ens sentim insegurs, quan tenim l'autoestima per terra, tenim por de perdre-ho tot. Al final, aquesta actitut ens acaba portant a obsessions que no fan altra cosa que reduir-nos, ens fan perdre peu. En conseqüència acaba passant com amb el peix que es mossega la cua: a mida que ens sentim més insegurs, més i més malament ho anem fent tot. Passa igual com amb la gimnasta en una competició, a l'exercici de barra: un cop ha relliscat i fet la primera caiguda, li costa molt recuperar la concentració en l'exercici. Torna a pujar. Ho reintenta nerviosíssima, i torna a caure. I a caure, i a caure, fins que la puntuació dels jutges acaba estant molt per sota del que les seves possibilitats auguraven.
    Hi ha persones que es pensen que són pitjors del que són en realitat (a molts ens ha passat un munt de vegades que ens hi trobem en aquest tat de desenfocamnt sobre nosaltres mateixos). Seria fantàstic no obsessionar-nos en no perdre la gent que ens importa. La "única" (ho poso entre cometes perquè no sempre és fàcil, tampoc) cosa que ens cal fer per no perdre-la és cuidar-la, cuidar-la com li cal (que vol dir saber-la entendre, mirar, conèixer-la i estimar-la, dolçament, però sense adulacions fora de lloc) i que l'altra persona, és clar, s'ho valgui prou com per entendre el missatge. Si ens obsessionem per no perdre-la, sí (ei, sovint moguts per la bona fe) no parem de fer-li veure que a cada pas en llibertat que fa nosaltres patim, o directament li ho retraiem, la perdrem segur. Al final, aquella persona se n'acabarà afartant de nosaltres fins el punt que el que fem l'importi un pito. I nosaltrs no érem tan dolents. Simplement, amb aquella persona que ens podria haver fet tan feliç, haver tingut tanta complicitat, ens hem comportat com uns estúpids.

    Ah, i gràcies pel poema d'Onatge i per la cançó d'Amancio Prada.

    Molta llibertat sense patiment per a tothom!

    ResponElimina
  9. Sempre he pensat que l'AMOR, escrit així i independentment que sigui romàntic, amic, filial, mater o patern...Et fa sentir lliure. Aquesta és l'única manera que per a mi té sentit.
    Cada una de les parts de l'apunt és una meravella...I els versos d'Onatge...Què es pot dir que contingui la valoració que es mereixen?
    Gràcies. És un regal pels sentits.

    ResponElimina
  10. Sí, Novesflors, tant el poema com la música parlen el mateix idioma, tot i ser en una llengua diferent. Ambdues creacions són excel•lents. Sembla que també nosaltres dues teníem el pensament per viaranys similars...
    Carme, jo també crec que aquest és l’amor de veritat, i que val la pena intentar assolir-lo. Que no és fàcil i no vol dir que jo ho hagi aconseguit del tot, eh?, però podríem dir que s’està treballant en el projecte...
    La interrelació amb els universos personals: quina frase tan encertada! Joan, has donat en el clau: els béns materials es poden comprar amb valors materials; l’amor, l’amistat, l’estimació, en canvi, cal saber treballar-los i guanyar-los amb el nostre respecte. Tant de bo tothom ho entengués...!
    Joan Josep, penso que és difícil d’explicar i d’aplicar; els nostres instints primaris de vegades costen de civilitzar. Ah, però val tant la pena, intentar-ho, i sobretot aconseguir-ho...!
    Martona, subscric cadascuna de les teves paraules. L’edat i les clatellades rebudes ens ensenyen un nou concepte de l’amor; aprenem a ser menys possessius però també ens tornem més exigents, i aprenem a estimar amb més autenticitat deixant de banda l’egoisme. Potser perquè ja no ens espanta la solitud, com molt bé dius. L’amor alliberador, quin gran concepte, Marta, i quina sort compartir-lo...!
    Joana, recordo el poema de quan me’l vas enviar fa uns mesos; faltaria saber si la parella que porta 25 anys casada viu l’amor així realment; hi ha tanta hipocresia, pel món... Per cert, m’alegro que avui no t’hagis sentit incòmoda al meu espai i hagis decidit tornar-hi, he, he.
    Onatge, gràcies per haver-me permès la publicació del poema. El mèrit és del seu autor, o sigui tu, que vas saber conjuminar amb molt encert l’arquitectura dels versos i el sentit del missatge que volies transmetre-li. Fa mesos que el guardava esperant que li arribés el moment.
    Florenci, has fet gairebé una tesis doctoral en lloc d’un comentari, i la veritat és que es mereix matrícula d’honor! Quanta raó quan dius que la baixa autoestima ens fa caure en errors gravíssims i ens distorsiona la realitat sobre nosaltres mateixos! Quantes equivocacions ens fa cometre, aquesta situació! (La comparació amb la gimnasta és boníssima, no sé d’on t’haurà vingut la idea, avui...) Per contra, quan ens sentim forts, equilibrats i madurs, i estimem lliurament amb aquest amor que alhora ens fa més lliures, la cara amable de la vida brilla amb una llum encegadora, i com el peix que es mossega la cua, de més amor disposarem i més forts ens sentirem encara.
    Pilar, els versos d’onatge brillen per sí sols, no cal dir-ne res més. I sí, visca l’amor que ens fa vertaderament lliures i que no representa un esclavatge emocional de cap mena! Guanyar-lo amb el nostre respecte, com apuntava el Joan, és essencial per a aconseguir-lo, o almenys acostar-nos-hi.
    Moltes gràcies a tothom per la vostra col•laboració i companyia. Una forta abraçada!

    ResponElimina
  11. Galionar i totes i tots, gràcies. Només és un humil petit intent de poema. Al final em fareu sortir els colors, sort qeu amb la barba no es veuen.

    Des del far una abraçada amb les dues mans i els dos braços.
    onatge

    ResponElimina
  12. El temps ho cura tot i allò que de vegades sentava mal, passa a millors glòries, Montse.
    El que dius d'aquella parella, és el primer que vaig pensar en dedicar-los la lectura, però les seues llàgrimes, mirades i afecte que demostraren em fan pensar que saben viure l'amor en llibertat.

    ResponElimina
  13. tenim molt arrelada la propietat privada, fins i tot en l'amor

    ResponElimina
  14. Magnífic el poema que ens duus per reflexionar sobre aquest tema que, com allò de la guerra i la pau, sempre ens porta a tots a decantar-nos pel valor més desitjable encara que convivim diàriament amb l’oposat essent cadascú en la seua mesura portadors de tot un poc. Qui no va a estar a prop de l’amor que no oprimeix, de l’amor que no anul•la, de l’amor que permet gaudir d’ell i no sentir-se el seu esclau?
    A estimar també s’aprén. I aprenem millor quan obtenim bones lliçons d’amor. Sempre solem imitar allò que rebem dels altres i alhora també cadascú en som de models pels altres.
    L’amor també porta implícita una bona dosi de responsabilitat. I el seu concepte, tant el del amor com el de la responsabilitat estan ben clar. Crec que, de vegades, les múltiples interpretacions que podem fer-ne ens porten a viure-ho, gaudir-ho i patir-ho també de múltiples maneres.
    Una molt forta abraçada i gràcies de nou per tants moments que ens ofereixes per a la reflexió compartida.
    amparo

    ResponElimina
  15. Jesús, segur que la tenim més arrelada del que estem disposats a reconèixer, sí. Per això el gran repte de la generositat. No és tasca fàcil, però val la pena intentar-ho, no creus?
    Amparo, certament, potser quan treballem per assolir un estadi concret és perquè coneixem massa bé el seu cantó oposat. Sempre s'hi és a temps, però, d'intentar o desitjar el canvi, i més si és per créixer i millorar com a éssers humans.
    També és important la responsabilitat, en l'amor i en la resta de la vida, i importants són també els models, les actituds que veiem al nostre voltant, allò que transmetem o ens transmeten i que per sí sol ja parla. En resum, bravo a tot el que sigui compartir amb generositat i que ens faci sentir una mica més feliços i una mica orgullosos de poder anomenar-nos persones.
    Una forta abraçada i gràcies per la companyia.

    ResponElimina