dissabte, 30 d’octubre de 2010

Apunts de tardor

Protagonisme de la mort arreu: històries de por i de monstres, de gemecs espectrals i de tombes; record als difunts perquè toca honorar-los; cementiris engalanats de festa; parades de flors, naturals o de plàstic; disfresses d'esquelet, barrets de bruixa o de monstre, dents i ulls terrorífics per rendir honors al déu Halloween… Tots Sants. Tots...? Fotografies ràncies flanquejades amb espelmes enceses; panellets i castanyes, moniatos, mistela… Infants que surten d’escola amb barretina i les galtes pintades, arrossegant les bates per terra... Respondre a tothom la pregunta: on celebrareu la castanyada? Caps de carbassa ben buits, i d’altres amb un llum a dintre; no sé quins em fan més por...
La mort a totes les llengües, sí. La mort del lingüista i la mort de la llengua...
Presències, absències, fred al carrer i glaç al pit; solituds buscades i temudes, nostàlgies de mans enyorades, el cor que vol i que dol i que no sap decidir-se...
Persones properes que estrenen l’atur; decepcions tremendes al nucli central que creixen i es claven; un ocell que agonitza, amb més ganes de viure que mai... Canvi d’hora, trasbals inevitable, foscor a mitja tarda... L'agorafòbia que mostra senyals de tornar a habitar-me. Records, records, records...
La tardor va endavant; parlar d’ella aquest any em produeix una nostàlgia infinita...

La tardor és una època especialment idònia per compartir vetllades íntimes amb els poetes. Fa dos anys va ser en Pere Rovira qui ens va visitar a Vilafranca, que ens va fer una lectura entranyable les seves obres i traduccions. En fa uns quants més va ser Josep Palau i Fabre qui em va llegir el seu Cant Espiritual arran de llàgrimes. David Jou, un altre còmplice en les meves hores baixes, també ens va regalar els seus versos una tardor, acompanyat d’altres poetes com la Cèlia Sànchez Mústich, a qui fa pocs dies vaig dedicar una entrada..., i que acaba de guanyar el Vicent Andrés Estellés de poesia dins els Premis Octubre 2010, amb l'obra "On no sabem"! Moltíssimes felicitats, Cèlia!  I la llista es podria allargar molt més. Sempre han estat jornades irrepetibles, preciosos pòsits per a l’ànima d’un valor infinit...
Aquesta propera setmana ens visita un altre gran poeta: serà en Joan Margarit qui dijous vindrà a Vilafranca. Una estona abans s’haurà post el sol entre les vinyes, ja en una hora accessible pels caminants de mitja tarda. En la meva solitud hi seré present, i en el moment en què el cel es converteixi en un immens ciclorama de blaus i de vermells, quan el sol incendiï les vinyes, potser llegiré en veu alta, per a mi sola i per als ocells que em vulguin escoltar, unes paraules molt estimades sobre aquesta estació d’or vell. Es tracta de l’article Tardors, de Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947), guanyador dels premis Carles Riba 2002 i Ciutat de Barcelona 2007 entre d'altres. L'article pertany al seu llibre "Diari sense dies", que avui m'és grat recuperar. Cada mot, cada frase, cada paràgraf expressen íntegrament allò que també m'hauria agradat dir. 
Per a gourmets de la bona literatura, sense presses si us plau; dediqueu-li tot el temps del món i gaudiu-ne com n’he gaudit jo.
TARDORS
"És un dia immòbil i daurat, però hi ha com un tel en la seva transparència matinal, una levíssima declinació de la llum. És la primera peresa del sol, madur com un préssec tardà, amb un tremolor de pell espessa que aviat ha de badar-se. Els ulls esperaven encara la blancor calenta del cel de l’estiu, i es donen de seguida a la mirada nova, que ja pressent grocs desmaiats i ocres sangonosos, fulles que s’encartonaran submisament, com les mans enterrades.
La primera tardor pot durar només uns instants, unes hores. Després, tornaran la calor i la llum cega i la set vegetal, la temorosa sequedat de les fulles verdes, el pes mineral de les tardes, la suor de l’insomni... Uns quants dies més, fins que una pluja jove i furiosa serà la humitat que necessiten les coses per néixer. Perquè la tardor neix també, com neix la malenconiosa alegria de no necessitar més esperances. La tardor entra en la sang que vol descans, dóna raó al cor escèptic, pau al cor crèdul, i ajau sobre la terra la pacífica bèstia de l’oblit. El seu nom diu que ja és tard, però encara rima amb la por generosa.
La tardor no fa olor de final. Un vespre l’aire ens porta un fil de fum i sabem endevinar l’olor del foc pacífic, que és quasi la més antiga que tenim en el record, perfum de llenya pobra que només cremava per fer viure. Un dia de vent gris, retrobem en el jersei de llana una altra vella olor, maternal i obscura, i algú que va estimar-nos molt respira al costat nostre. Un vi negre i poderós, de terres altes, ens torna l’olor d’animal que feien els raïms trepitjats. Una tarda feliç, els remolins de fulles mortes fan olor de cançó de postguerra. A la tardor, els records són més antics i més lents, sembla que vénen a perdonar-nos, i dins del seu temps, sentim que és possible tornar a començar.
Hi un estat tardorenc de l’ànima, potser més atent als matisos, més subtil que l’exaltació primaveral. A la primavera, els perfils s’ofeguen de colors i s’esborren, no es veu l’esquelet de la vida. La tardor descarna el món, però li dóna una altra bellesa, més íntima, més quieta, no sé si més trista, perquè no vol enganyar-nos: els cels grisos, les fulles roges, les branques nues no venen promeses. A la tardor, entres a casa més sol, i hi trobes una hospitalitat sense avarícia; les teves persones i les teves coses et retenen, i t’agrada que es quedin fora, molt lluny, les exageracions de la naturalesa.
La tardor pinta els interiors de tonalitats càlides, carnals; els prepara per a la conversa amable, la confidència, l’amor. “Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma”, diu un protagonista de Gabriel Ferrater, i ens commou més que la bellesa dels crepuscles aquesta llum que agonitza en una cambra, i fa olor, i no pot ser indiferent”.
Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003)

(Vídeo trobat al bloc de l'amic Joan Josep)

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Cant d'esperança - invitació


Un matí, quan el gebre embolcalli la vall,
anem-hi plegats, que et vull presentar
el doll de bellesa que no hi has vist mai;
la flaire del vent;
els mil tons del cel;
els raigs que s’escapen d’un sol que just neix.

Vull que busquis l’ombra d’un avet molt vell,
que t’asseguis a sota, l’herba arran la pell;
una gran muntanya, a l’horitzó, imponent,
et dirà: endavant;
escolta el meu clam;
un cant mil·lenari que parla de pau.

Si enmig d’aquests boscos que són lluny del mar
et sents un altre home, pots riure i plorar,
per què vols anar-te’n? De qui vols ser esclau?
Aquí, on tot és verd,
on ningú no perd
veuràs com la vida, per tu, reeixirà.

Corre, crida, esgota’t, respira ben fort;
si el vent crema el rostre fa més bonic l’esforç.
Amb nova esperança, els teus ulls brillaran;
i allà, sota el cel,
tu, jo i només Déu,
les mans enllaçades, l’amor reescriurem.
Galionar

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Sexe amb amor o sense amor...?

Cèlia Sànchez-Mústich
Vet-ho aquí que com a apèndix de l’article de la setmana passada, un posterior comentari referit a les diferències entre l'amistat i l'amor va propiciar un debat força interessat entre una colla d'amics sobre si sexe i amor havien d’anar sempre lligats. Hi va haver opinions força interessants, de tota mena, i avui  us proposo que també hi digueu la vostra des d'aquest espai.
I per acabar d'arrodonir el tema, res millor que aquest poema de la Célia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954), PREGUNTAVEN, que sembla fet expressament per a l'ocasió.
Què us sembla, amics i amigues: sexe amb amor o sense amor?  (I no m'he begut l'enteniment avui, no; senzillament aprofito que blogger no ens té oprimits amb la censura escandalosa a què windows live em tenia acostumada!)
L'obra d'aquesta magnífica escriptora, la Cèlia, que  aplega poesia, novel·la, narrativa breu i narrativa de no ficció, ha estat qualificada d'"univers ben personal i d'allò més suggestiu, una feliç convivència de gèneres diversos que l'autora ha aconseguit convertir en fructífers vasos comunicants."
En poesia ha publicat:
  • La cendra i el miracle. Barcelona: Columna, 1989.
  • El lleu respir. Barcelona: Columna, 1991.
  • Temperatura humana. Barcelona: Columna, 1994.
  • Taques. Barcelona: Edicions 62, 1997.
  • Llum de claraboia. Lleida: Pagès, 2004.
  • A la taula del mig. Palma: Moll, 2009  
En novel·la:
  • Les cambres del desig. Barcelona: Columna, 1999.
  • Tercer acte d'amor. Barcelona: Proa, 2002.
En narrativa:
  • Diagnòstic: lluna nova [dietari novel·lat]. Barcelona: ICD, 1993.
  • Pati de butaques [recull de contes i narracions]. Barcelona: Columna, 1996.
  • El tacte de l'ametlla [recull de contes]. Barcelona: Proa, 2000.
  • Peret, l'ànima d'un poble [narrativa de no ficció]. Barcelona: Edicions 62, 2005.
  • Il·lusionistes del futbol. Valls: Cossetània, 2007.
  • No. I sí. Lleida: Pagès, 2009. 
PREGUNTAVEN...

Sexe amb amor o sense amor?
I es perpetuava el tòpic, que no se sabia la resposta
perquè tampoc no se’n sortia amb la pregunta:
Quantes llengües parlava el sexe?
Quins colors desprenia l’amor?
Quin abisme emmotllava l’adverbi “sense”?
On era el pont que tensava l’adverbi “amb”?
I per què entre tots dos hi apareixia,
grinyolant, bocabadada, la conjunció “o”?

Cèlia Sànchez-Mústich
 

diumenge, 17 d’octubre de 2010

No queden més fulles per caure

En un 17 d'octubre com avui, ja fa 7 anys, Emma va tornar a néixer. O potser no, potser això s’esdevingué una mica abans, quan va decidir sotmetre’s a aquella intervenció quirúrgica que li va salvar la vida. O més concretament, va ser gràcies a un poema, que segurament està viva. La seva història és sens dubte el millor cant a l’amistat de què ha estat protagonista...
Quan després de molt temps d’incertesa i de proves li van descobrir el monstre que s’amagava a dins del cos, que ja li oprimia tants nervis que amb prou feines podia caminar i van plantejar-li la necessitat de passar immediatament pel quiròfan, va sorprendre a tothom negant-se a donar el seu consentiment: necessitava temps per pensar. O potser no, potser només volia tenir clar si optava per continuar endavant o si renunciava a viure...
Emma va casar-se massa jove, per sortir d’una convivència difícil a casa els pares, i als nou mesos va néixer el primer fill. El marit, bona persona en el fons, hauria estat feliç amb una dona simple, amb poqueta vida interior (benaventurats els pobres d'esperit..., diuen les benaurances). El fracàs era més que cantat. No vol entrar en detalls del que va haver de patir, sense l'ajut de ningú en un poble estrany, ja que era filla única i els seus progenitors s'haurien deixat tallar el coll per salvar les aparences. Les paraules de sa mare, terribles i duríssimes, li ressonaran per sempre més en els timpans: patir, callar i aguantar. Així doncs, el matrimoni fictici, les habitacions separades i l’absència total d’afecte i de col·laboració la van enfonsar en una tristesa demolidora però suau, sense aparents estridències. Ella no treballava, i el millor que podia fer per als seus fills era procurar-los una vida el més segura possible, tot empassant-se les frustracions. Eren altres temps. I no se’n penedeix: pensa que gràcies a això han arribat a adults amb una preparació prou sòlida. Quan els fills van ser més grans, va creure arribat el moment de pensar en ella mateixa: va reprendre els estudis, va fer noves amistats, es va moure per aconseguir una bona feina, i es va començar a trobar malament. Massa malament per materialitzar cap dels seus projectes...
Finalment, quan ja quasi era massa tard, els metges van descobrir allò que s'amagava a dins del seu cos. I Emma va deixar-los bocabadats demanant temps. Temps per pensar, per decidir. Tant de temps m’heu fet passar, que ja no em ve d’unes setmanes...
Tenia el cap fred i seré. No era que patís una gran depressió, ni que tingués pensaments suïcides. No. Ella mai no hauria atemptat contra la seva vida. Però allò era diferent. Li havia arribat l’hora, i a les seves mans estava decidir si ho acceptava o si volia demanar una pròrroga...
Però pròrroga per a què? Estava cansada de lluitar, de cercar, de perdre... Els seus fills havien crescut i ja es podien espavilar sense ella. El marit... Aquella persona amb qui feia tant de temps que no convivia, però que encara era a casa, només mereixia el seu menyspreu. L’amor... Tan necessitada que n’estava, i tampoc no havia tingut sort. Era selectiva, ho reconeix, i els homes a qui havia estimat, un a un s’havien fet enrere en saber la seva complexa situació. No, lògicament els homes no en volen, de problemes...
Ja s’hi havia estat prou temps, en aquest món. ¿Com es pot quantificar el trajecte d’una vida si no és per la seva intensitat? No són res la mesura dels anys, ni tan sols un gra de sorra en el desert. La vida comença i acaba, la seva durada és relativa, intranscendent. Amb una mica de sort, les persones perviuen en els altres gràcies a l’amor, o per les seves obres; aquestes en seran l’únic testimoni que en realitat perdura... Ella no importava a ningú. I n’estava tan fastiguejada de veure tots els projectes fets fum, de veure passar la felicitat des de la finestra...
Va demanar temps als metges per a prendre decisions...
Emma feia temps que escrivia. I aquesta activitat l’havia dut a relacionar-se amb altres persones de l’àmbit de les lletres. Allí havia fet els seus millors amics. Mantenia correspondència amb alguns d’ells. De forma esporàdica en alguns casos, més intensament en d’altres... Aquesta activitat va ser l’únic lligam que la mantenia unida a un món paral·lel i diferent, al món de l’intel·lecte...

Sí, i un poema li va salvar la vida. Més ben dit, el seu autor, un gran poeta amic seu i potser l’única persona que l’havia coneguda realment. Quan en una de les habituals missives li va confessar els seus dubtes, ell no va semblar fer-ne gaire cas, però tot parlant d’altres temes, com de passada va deixar caure que havia escrit un poema per a ella, arran d’una conversa mantinguda sobre un film que els agradava molt. Però, li va dir, aquesta vegada no l’hi enviaria, sinó que només podria llegir-lo quan sortís publicat en el nou llibre que estava preparant, i que encara trigaria ben bé un any a estar enllestit. Ell era prou intel·ligent com per preveure la seva reacció: Emma va il·lusionar-se tant que l'únic pensament va ser aquest: he de ser-hi, d'aquí a un any he de ser-hi i he de veure-ho! Va recuperar de sobte l'optimisme, es va oblidar dels dubtes, li va ressorgir la força, i les ganes de viure, i sense cap temença es va afrontar a la delicada intervenció, amb tant d'èxit que ni li va caldre cap tractament addicional. Només n’hi va quedar una cicatriu al baix ventre, molt ben dissimulada. Es van acabar els pinçaments que no la deixaven caminar, els dolors insofribles, les anèmies, i sobretot, van renéixer unes ganes infinites de recuperar el temps perdut i d'estimar, d'estimar la vida en tota la seva magnitud... Va poder, novament, reincorporar-se al treball...

Un any més tard, una dona pletòrica de vida organitzava la presentació de l’antologia poètica del seu amic. Ell va voler, expressament, que el nou llibre de poemes es presentés a la seva població. Va ser un èxit total. Ningú no va saber la mena de complicitat tan especial que hi havia entre aquells dos éssers que parlaven animadament durant la festa, i que feien tan bona parella... De fet, no eren dos amants, com algú es va pensar en veure’ls la brillantor als ulls; mai no van ser-ne, ni el seu amor va anar mai en aquesta direcció: era només una dona recuperada de la mort que bromejava, feliç, al costat del seu àngel de la guarda...
Ara Emma treballa com a administrativa en un edifici gòtic de la vila.
Hi va entrar un mes de maig, just després de recuperar-se, i encara amb la sensibilitat a flor de pell pels esdeveniments que havia viscut, va aprendre a observar amb una mirada diferent tot allò que l’envoltava: entre d’altres coses, el miracle del nou dia.
Al principi treballava a l’últim pis, en un despatx que donava a un petit terrat, llarg i estret, de parets altes, envoltat de teulades, amb el deix personalíssim que donen els anys a les edificacions més velles. Era un maig tan resplendent que hauria servit d’inspiració a totes les històries romàntiques sobre la primavera. Cada matí, abans de les 8, Emma obria la porta i hi sortia. Al seu costat, a tocar, hi tenia el campanar de Santa Maria, alt, corpulent, majestuós, que semblava un gegant amical a punt de caure-li al damunt, amb les seves rajoletes de ceràmica a la punta que brillaven sota el sol i desprenien unes tonalitats encegadores. El cel era blavíssim, d'un blau acabat de néixer, sense ni un rastre de núvols, i un sol que ja havia matinat més que ella ho il·luminava tot amb una llum blanca i puríssima. Centenars d'orenetes celebraven el nou dia, sadollant de música l’espai amb els seus xiscles, i no paraven; amunt i avall, amunt i avall, entrant al campanar, volant a prop d’ella, pujant a les teulades... Se sentia un perfum de primavera que no sabria dir d’on provenia, si del mateix aire o dels arbres que florien, però que era tangible, embriagador. Dels testos del terrat també n’havien florit les roses. Començaven a tocar les campanes de les 8 en dos campanars alhora, i l’espai era música, que s'unia als xiscles dels ocells. L'aire, fresc encara i deliciós, li acaronava els cabells com un amant delerós de posseir-la. Emma aixecava a poc a poc el rostre i quedava embadalida, no pensava en res, només sentia, sentia, sentia... I amb els ulls mirant al cel, de vegades plens de llàgrimes, ella que no creu en res, el seu pensament era el més semblant a una pregària d'acció de gràcies per la Vida. Amb l'anima plena d'una alegria íntima, secreta, afrontava la jornada amb un optimisme envejable i renovat. Va ser molt, molt feliç.
Un temps després ja no treballava a l’últim pis, sinó en una altra planta, però cada matí sortia de casa amb aquella gratitud vers el nou dia, i li agradava mirar el cel, i el campanar, carrer enllà, i se sentia plena d'energia, i saludava la vida.

Ara, però, Emma torna a besllumar nuvolades negres que s’apropen lentament per l’horitzó. Novament la incertesa forma part del seu futur, i es pregunta què faria ara, si una altra vegada hagués de decidir. De sobte, tot l’idealisme de l’amistat i l’esperança li trontolla a sota els peus. Els vells temps queden llunyans, la situació és una altra, ja no hi ha més versos per a ella. Torna a plantejar-se què vol fer. Sí, ha bastit milers de somnis, ha intentat cercar-ne fins i tot sota les pedres. Però se sent molt, molt cansada. I s’adona que el seu entorn ha anat desfent, voluntàriament o involuntària, les il·lusions que ella ha teixit. O potser no, potser ha estat ella mateixa, qui les ha destruïdes...
Mira al cel cada matí, amb els ulls perplexos, amb una mica de por, intentant cercar-hi una resposta, però el cel, de moment calla. Al passeig, els arbres van perdent les fulles l’una rere l’altre, amb la promesa d’una nova renaixença. A ella, no li queden més fulles per caure. Comença el temps dels freds: per a ella serà també un temps de transició, de reflexió i d’espera...
Galionar

(El violinista a la teulada)

dimarts, 12 d’octubre de 2010

A un "mosquit tigre"

Tita, titona, titeta,
carona de cigaleta.
Cosa llarga, prima i fràgil,
oh, ninet de ta mareta!
Si no fossis tan altívol
t’hagués volgut fer l’aleta;
mes... no puc enamorar-me
ni per fer-te la punyeta.
Ho he provat, però no em crida,
ni m’atrau, ni em dóna vida.
I hauria estat un bon pla;
tu amb les meves pomes tendres
i jo per sempre amb la teva
tita, titona, titeta.
Tu ets un cínic insensible,
ruc i calculador;
si et digués els meus, de vicis,
et moriries de por.
Però sóc hipocriteta
i no m’agrada poc ni molt
semblar dona reputeta;
així que serà millor
que tu et quedis amb les ganes
d’arrambar-me la bragueta
i jo sense veure com és
ta glamorosa titeta.
Galionar

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Per molts anys!



Avui, des d'aquest bloc vull celebrar l’aniversari d’una persona entranyable, l'amic que em va incitar a l’aventura blocaire fa gairebé tres anys.
Potser ni ell s’ho acaba de creure, però avui...
 l’escriptor Joan Carles Planells en compleix 60!
(No ha estat fàcil arribar-hi, eh, amigo?)
Aquells a qui us agrada la ciència ficció, el cinema, la novel•la negra, la música i l’art en general, possiblement ja coneixereu el seu completíssim i ben documentat espai, planells fact and fiction.  I si no és així, us recomano que no us el perdeu a partir d’ara.
Des d’aquí, Joan Carles, et volem desitjar llarga vida i felicitat.
I com a regal, et deixo amb la companyia d’aquesta esplèndida dona que avui ballarà només per a tu.
Una molt forta abraçada i...
 PER MOLTS ANYS!



"...Felicitats Joan Carles! No et conec personalment, però gràcies a les recomanacions de la nostra amiga comuna m'he acostat al teu blog. Un primer cop d'ull als aforismes m'ha deixat amb ganes de continuar. Avui no, que és molt tard i vol ploure (i de fet plou!), però demà esti convençut que continuaré amb el plaer que acabo d'encetar. (Incís: Quin regal més particular, el de la dansaire aquella!) Per molts anys puguis continuar omplint papers d'històries que emocionen, enganxen i acompanyen els lectors encuriosits en els seus moments íntims, entre la pàgina que passa i els seus ulls. I també moltíssimes coses més, és clar. Una molt forta abraçada sitgetana!..."  (Florenci Salesas)

*  *  *
"...Hola bonica, m'afegeixo a la teva felicitació pel Joan Carles, jo també el segueixo i de fet vaig conèixer les seves lletres a traves del teu espai i del link que hi tenies a MSN. Em compartit comentaris sobretot moltes alegries del nostra Barça. Es cert, es important arribar als 60 i sobretot amb l'inmensa capacitat d' aquest gran home de lletres. Felicitats Joan Carles i que siguin molts mes.."  (Martona) 

*  *  *
"...Felicitats a en Joan carles. A més a més és una data màgica. El dia 10 del mes 10 del any 10 d'aquest segle i fa 60, un múltiple de 10...Es pot demanar mes? Una abraçada a tots dos..."  (Joan Josep)

*  *  *
"...Moltes felicitats, Joan Carles. Conec el teu espai, a través de Montse. I, encara que no et conec a tu, sé segur que si ets amic de Montse és perquè tindràs alguna que altra cosa comuna amb ella: coratge, intel•ligència, sensibilitat, valor i, sobretot, molta força i fe en un mateix i en els valors humans de què algunes persones en són portadores. Si, a més de tot això, ja tens el privilegi d’haver viscut 60 anys, cal que rebes una gran felicitació: la saviesa acumulada per la pròpia vida tallada a colp de cisell va fent-nos més persones i capaços d’anar distingint allò que realment paga la pena del que en mereix menys atenció. Desitge que visques com un triomf aquest canvi de dècada i t’enfrontes a la pròxima amb la il•lusió pròpia d’un xiquet, amb la clarividència que va aportant la maduresa i amb la capacitat de sorprendre’s que tenen els que ja ens sobrepassen en edat i vivències perquè ells són realment els que ens permeten emocionar-nos davant açò, de vegades, tan dificil i, alhora tan senzill com és la VIDA. Per molts anys més i perquè la vida et proveïsca d’amigues com la Montse que tan propera, generosa i bona gent és. També és un privilegi comptar amb la seua companyia mentre anem complint anys i somnis. Una molt forta abraçada..."  (Amparo)

*  *  * 
"...Per molts anys Joan Carles!!!
He visitar el teu espai i d'ara endavant, m'hi passejaré sovint. El que allí s'amaga és tot un gran univers per descobrir.
Et deixe un poema d'un gran poeta i amic, que vaig traduir ja fa un temps, que Montse, de segur que recorda molt bé, doncs va ser al seu espai on va nàixer la nostra amistat. Espere que t'agrade i que la seua llum t'il·lumine per uns instants.
Aquest poema suposa una exaltació i celebració de la vida. La llum com a camí etern, grandesa, gratitud i goig.
Que el disfrutes, i tu també Montse:


L'EXALTACIÓ DE LA LLUM (Francisco Cejudo)
Sense esmentar la bellesa del seu rostre
com cosa nostra que és
diàfan i eteri d'entrada:
per la terra és camí de llum.


Bendicció de llum que endereça un futur caduc.
A penes pròpia o aliena al fil dels dies
amb sagrada ofrena més que misteri
a la deïtat alça l'esguard.


La seua dansa s'eixampla solemne,
indemne cau als ulls
i forja l'amplitud de la vida
a despit d'allò inconclús.


El seu batec és en despuntar el dia
ferma eternitat
com la nit neguit de sa grandesa.
Alçar els ulls a la troballa
com a cosa que no coneix fermesa
i esperar de la clemència infinita gratitud,
és goig i revelació de la creació.


Agradeix a cada instant la mirada,
l'admirable arquitectura de la màgia
i frueix amb pietat l'efecte de l'encís..."
(Joana)

*  *  *
"...Trenta anys a cada cama ja és un bon equilibri. Per molts anys BONS! Des del far, bona nit..."  (onatge)

*  *  * 
"...Hola, sóc el Joan Carles. Ja he sortit de sota el llit (on em vaig amagar espantat el día 10), i vull agrair tos els vostres comentaris, i, no cal dir-ho, a la Montse el que hagi posat aquesta entrada, si bé crec que hauria estat millor que l´aprofités per als seus textes, que són més interesants que no pas jo.
En fi, molt agraït a tots (i molt espantat...)"  (Joan Carles Planells)



*  *  *

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Dins la vella escola d'art

¿No heu sentit explicar mai que, dins l’ànima dels homes, hi ha un racó molt petit on resta, invisible i adormida, una llàgrima d’artista? Us heu preguntat, altra volta, qui és capaç, traspuant les parets més compactes, d’arribar a despertar-la i, com un follet insaciable, fer lliscar la mà novella d’ací cap allà, endinsant-la en un món d’imperceptibles llums, de subtils transparències, jocs cromàtics iniciats en el no-res i que es perllonguen més enllà de l’infinit...? Aquest ésser, embruixat per sempre més, serà capaç, com un déu, de reiniciar la Creació; de fer reviure el que és viu; de fer seu tot l’univers...
Doncs bé, me’n confesso responsable. Jo he desvetllat en molts homes la passió per la pintura. Jo, una vella escola d’art...
Una vella escola d’art, que ha germinat en el cor d’una vila petita enmig de mar i muntanya; una vila on conflueixen el regust de marinada i l’aspror dels gotims madurs de la vinya quan el sol els aclapara. Les meves arrels són antigues, com la pròpia història de l’ateneu a qui pertanyo, perquè, de fet, sóc només una sala situada a l’últim pis de l’atrotinat edifici.
En aquestes hores màgiques, quan llisca la mitja nit, resto quieta i en silenci. Potser semblo com més trista, potser un xic abandonada, com si es fessin més paleses les llargues anyades que m’han anat impregnant d’aquesta olor de resclosit...
El meu espai, de rajoleta gastada i grosses bigues clivellades, és solcat per tot un reguitzell d’objectes arcaics i ben diversos: els cavallets de pintor es dispersen al voltant d’una taula que serveix d’aparador a uns improvisats models: gerros de totes menes, natures mortes arranjades amb fruites de plàstic; canelobres, flors i espelmes; algun càntir, dos esclops... i un molt solemne mussol dissecat. En un prestatge, allà al fons, s’hi amunteguen les capses de pintures i els pinzells en pots de vidre; paletes encrostonades amb tots els colors del món... Quadres tot just començats, púdicament coberts amb mocadors de fer farcells, es recolzen a la paret, formant una renglera de petits fantasmets immòbils...
Sí, sóc l’orgull de la vila des de fa molts anys, ja que de mi han sorgit personatges il·lustríssims en el món de l’art, a part, és clar, d’un bon nombre que han conquerit més discreta o nul·la fama. Tots, però, sense excepció, han fet gala de la seva generositat penjant a les meves parets alguna obra, que posa de manifest el talent de cadascun.
Ai, si n’he vist de gent! I també de professors. Alguns han deixat una empremta clara dins l’ànima del poble, mentre que d’altres s’han esmunyit en el temps com un vent de mitja tarda. Actualment em regenta, com a únic amo i senyor, un professor florentí d’una edat indefinida, que es fa dir “Don Vinzzenzo”. És un tipus teatral, alt i molt prim, amb certes ambigüitats artístico-pictòriques. Ningú no sap d’on ha sortit. Diuen que potser aprengué l’ofici a París, on sembla que va residir un temps; ara bé: males llengües asseguren que formava part d’un orde religiós dedicat a la fabricació d’icones, fins que va ser-ne expulsat per estimar més del compte els altres germans.
Sigui com sigui, i malgrat el misteri que l’envolta, és força apreciat pels seus alumnes, el Sr. Vinzzenzo, i principalment per les “seves” alumnes de mitja tarda...

És tota una altra història, això de les seves alumnes de mitja tarda. Formen el grup més peculiar que mai he conegut. Quinze dones el componen; quinze dones provinents de classes socials diverses. Es troben aquí cada tarda, amb pantalons texans i mocadors virolats a l’esquena, precedides pel dringueig dels múltiples braçalets que carretegen.
Confidencialment: dubto del fet que em visitin per amor a l’art. No; les seves motivacions són tan diferents com elles mateixes. Jo, que encara em reservo un xic d’espai a les parets a fi de parar l’orella, n’he copsades un bon nombre, de raons. Algunes senyores me les envia el psiquiatre per tal d’ajudar-les a combatre soledats i depressions; d’altres vénen perquè queda molt bé explicar-ho després a les amistats menys cultivades! A vegades també entreveig algun intent de “lligar”, que queda ràpidament bandejat per manca de material... Sortosament, però, també hi ha qui vol aprendre a pintar, i que potser de més jove no havia trobat temps ni ocasió per dedicar-s’hi...
Totes elles sobrepassen la mitjana edat. I el pobre Don Vinzzenzo les tem com a una pedregada; sobretot els dies que ja venen esverades, que, com diu, senten el temps. Ell, que s’autoproclama un rendit admirador de la bellesa femenina, necessita Déu i ajut, a vegades, per no engegar-les a passeig. Haver de malmetre el seu art amb senyores incapaces de centrar correctament un gerret enmig la tela li fa perdre els estreps. No obstant, és conscient que li proporcionen el sou; així que intenta dominar-se i prodiga rialletes i atencions a tan respectables dames; tot i que després, en la intimitat de les alcoves, vés a saber en quines fantasies l’inclouran...
Però si una cosa no hauria imaginat mai Don Vinzzenzo era que es podria veure involucrat en un embolic com el que passo a relatar-vos; va ser el rebombori més gran que s’hagi pogut viure en una escola d’art: tot va començar una plujosa tarda d’hivern, quan es va comunicar a les alumnes que podrien gaudir d’un model molt especial per iniciar-se en els nus: un model jove al natural, i... masculí!
La notícia fou rebuda amb un silenci expectant. Van transcórrer uns quants segons abans no se sentís la primera exclamació d’alegria.
--Hostiaaa, serà massa!-- cridaven les dones, sense acabar-ho de creure. Però per les seves cares vaig deduir que no els semblava pas excessiu, a elles, que xiuxiuejaven tot fent conxorxa, amb els ulls espurnejant de joia, incapaces de fer res més de bo en tota l’estona.
Doncs sí, amics meus; la direcció de l’ateneu, sense imaginar quina n’organitzava, va contractar un model. En un principi, tenien la intenció de buscar una noia per a aquest afer, però les disponibles exigien uns honoraris massa elevats. Per això, quan els van parlar d’uns xicots molt especials que s’exhibien en uns locals exclusius per a senyores, on feien “strip-tease” bellugant-se provocativament al so d’una música calenta, van creure haver trobat el que buscaven. El preu que demanaven per fer de model unes tardes era bastant acceptable, i físicament estaven prou bé; de fet, no hi feia res tenir un cervell equiparable al de qualsevol insecte; era el seu cos el més essencial a l’hora de posar davant unes dames que se sentirien “Miquelàngelos” davant un improvisat “David”. 
El tracte, doncs, va quedar tancat. Properament faria la seva entrada triomfal l’incomparable Jean-Handsome, el model més ben plantat.
Paral·lelament, però, la nostra junta gestora havia de fer front a d’altres problemes, a banda de contractar models. Les esquerdes que imperceptiblement s’anaven dibuixant a les nostres parets blanques s’eixamplaven de forma progressiva; l’olor d’humitat s’havia tornat ja crònica, i la grisor desballestada de la façana no lligava gens ni mica amb els corrents arquitectònics de finals del segle XX. Ja ningú no parlava d’un edifici antic, sinó d’un edifici vell. S’imposava una enèrgica, total i seriosa remodelació.
El problema, ai las!, era el de sempre: la manca de diners. I en aquest cas no n’hi hauria prou amb augmentar la quota als socis, ni amb organitzar rifes benèfiques. Es necessitava un miracle per obtenir una quantitat tan elevada. Però, ai, els sants no hi treballaven, amb moneda de curs legal!
Finalment, després d’inacabables reunions, de discussions i baralles, la junta arribà a un acord. S’adreçarien als estaments oficials sol·licitant una subvenció. Així ho van fer, i al cap d’un temps van obtenir una resposta força encoratjadora: s’acceptava la petició, i per estudiar-la més a fons, rebrien la visita d’un conseller, aprofitant un viatge que havia de fer properament per la comarca.
La notícia fou celebrada amb entusiasme. La subvenció, tothom ja la veia, la tocava i la gastava. Calia només ultimar els detalls per causar bona impressió.
Va ser del tot casual el fet que coincidissin ambdues coses el mateix dia: la visita del conseller i el debut d’aquell “mascle hispànic” anomenat Jean-Handsome. Mentre que les alumnes de Belles Arts n’esperaven un, els membres de la junta rebien amb honors l’altre, que va arribar als voltants del migdia amb el seu petit seguici. Conseller i acompanyants van ser obsequiats amb un dinar a la planta baixa de l’ateneu, acuradament preparada per a l’ocasió.
No va trigar a establir-se un bon clima de diàleg entre ambdues parts, mentre s’assaborien delicioses menges i el cava corria a dojo per les copes.
Després d’una llarga sobretaula, el Sr. conseller va sentir necessitat d’acudir als serveis, i per no preguntar, ja que era un home tímid, va decidir aventurar-se tot sol per aquell envitricoll desconegut, amb l’esperança de trobar el que buscava. Caminà i caminà, es perdé per corredors i enfilà moltes escales; trobà un altre passadís i, angoixat, s’aturà davant una porta entreoberta.
Les exaltades condeixebles de Don Vinzzenzo acabaven d’arribar, amb puntualitat inusual. Em vaig sorprendre en veure-les, com anaven de mudades! Quins vestits i quins maquillatges! Però què es proposaven? Tan frustrades vivien, habitualment, les dones en aquest poble? Advertia, altra vegada, que els seus ulls guspirejaven amb inusual brillantor.
Tots els comentaris versaven sobre el model. Com és que trigava tant? S’atrevirien a mirar? Ah, i referent a certes “parts”, la meva natural discreció no em permet de relatar-vos el que vaig sentir, però qualsevol hauria cregut que dissertaven sobre les mides reglamentàries de les mànegues de bomber.
Quan la porta començà a obrir-se, es féu, de sobte, el silenci. Quinze parells d’ulls escrutaren delerosos la figura que acabava d’entrar. Era el pobre conseller, amb un gest esveradíssim, desorientat i confús. Conscient del seu error intentà fer-se enrere, però no hi va ser pas a temps; quinze dones feien cercle al seu voltant, i una allau de veus l’eixordava com un tro.
--Oooh, mireu, nenes, qui ha arribat! T’has fet esperar, eh, murri? Què, has tingut bon viatge?
Una de les senyores no s’ho acabava de creure:
--Ves com canvien aquests tios, quan van vestits! Jo els he vist per la “tele” i no s’hi assemblen gaire, a aquest individu!
--No t’hi amoïnis, dona, que aviat l’hi veuràs, com a la “tele”.
--No cal que esperem al Vinzzenzo, oi que no? Podem començar ara mateix i així tindrem més estona per gaudir dels teus encants!
--Sí, sí, que es despulli, que es despulli!-- cridaven totes alhora, picant de mans.
--Compte, que si m’encens massa, no sé pas com ho faré per desfogar-me!
Totes reien com si estiguessin guillades. Deixats de banda les conveniències socials, la vergonya i tots els tabús ancestrals, prosseguiren:
--Necessites una mà, preciositat, perquè se’t facin més paleses les proporcions?
--Una estufa, busqueu-li una estufa, que no se’ns refredi!
--Ui, no pateixis, que estem totes aquí per escalfar-lo!
Algú proposà formalment:
--Potser prefereix desabillar-se en privat, darrere un paravent, el noi. Neneees! --cridà per fer-se sentir--. Que tenim algun “biombo”?
No, no hi havia cap “biombo” ni falta que feia.
--Com és que no ha arribat Don Vinzzenzo? Potser no voldrà veure’l!
--Per què? Vols dir que no li agradarà?
--No, dona; és que si el veu segur que flipa, i davant nostre...!
--He, he, he! Molt bona, aquesta! Au, desvesteix-te, “matxo-man”, que la tarda no és eterna i ens morim d’impaciència!

El conseller no s’ho creia; què estava passant, allí? Havia begut massa? Patia al·lucinacions, potser? El seu rostre canvià progressivament de color. Passà de la confusió a l’estupor; de l’estupor a la sensació de ridícul intensa; ganyotejà una rialleta falsa; es posà seriós. El roig inicial de vergonya es transformà en un roig d’indignació, que augmentava en igual proporció que l’excitació de les dones. Se sentia acorralat, aterrat, indignat, avergonyit, insignificant i desgraciat, molt desgraciat...
Intentà barbotejar unes paraules:
--Veuran, jo tan sols buscava els serveis...
Paraules que foren acollides amb una gran ovació:
--Oh, fixeu-vos, si sap parlar català i tot!
Van continuar increpant-lo durant llarga estona. Fins i tot, l’alumna més puritana sorprengué a tothom agafant-li la cara amb les dues mans i besant-lo sorollosament:
--Que n’és de tímid, el meu reietó! Au, meravella, demostra’ns a totes el que ets capaç de fer!
El que va ser capaç de fer fou barbotejar altre cop, amb la veu engargullada:
--Disculpin, però és que no trobo els serveis, saben?
Don Vinzzenzo pujava les escales preocupat. S’havia esperat molta estona a l’estació per tal de rebre el peculiar model, però aquest no hi va fer cap. I en arribar a l’ateneu, tothom anava de bòlit intentant de trobar el conseller, que semblava que se l’hagués cruspit la terra. Va dirigir-se cap a la classe, fastiguejat pel rebombori que en sortia de dins. Va remugar: tornarà a canviar el temps, elles ho assenyalen!
Quina no seria la seva sorpresa en obrir la porta! El conseller era allà, pàl·lid i descompost, amb les alumnes al voltant proferint frases obscenes i palpejant-lo. Impossible. No, aquelles no les eren, les senyores de la vila! Tan perfectes i entonades, tan educades i fines! Podien transformar-se de tal manera, en un moment donat i amb les circumstàncies adients? Que poc les coneixia!
Tot fent-se càrrec de la difícil situació, provà de disculpar-se, però el Sr. conseller, recuperant en part l’autoritat, el tallà de soca-rel:
--Jo buscava els lavabos, m’entén? No una plaga de bandarres!
I sortí de l’estudi encarcarat com un rave. Per les escales s’anava perdent la seva veu enutjada:
--Mai més, home, mai més! Estan boges, boges, totes boges, totes boges, totes...!

El final d’aquesta història, de segur que l’heu endevinat. De la subvenció, ni parlar-ne. Les senyores de la tarda se’ns han tornat totes moixes, avergonyides davant l’evidència dels fets, que han corregut pel poble amb noms i cognoms. I ara intenten aparentar una dignitat més que qüestionable. El Sr. Vinzzenzo n’ha estat el més afectat. Va rebre una bona reprimenda de la direcció, que l’acusa de ser el responsable de la falta d’ordre a la classe, i el fan dimitir a final de curs. Serà un altre a afegir a la meva llarga llista de professors. I, per si de cas, s’han acabat els models “especials”. A partir d’ara, tots els futurs artistes, siguin mascles o femelles, tant si prometen com no, han d’exercitar-se en el dibuix de l’anatomia humana per mitjà de la vella estàtua de marbre que flanqueja l’entrada.
I... Què se’n va fer, de l’autèntic Jean-Handsome, aquella fatídica tarda? Doncs que, de tan espavilat com era, es va equivocar de tren. I anà a parar a una vila costanera, carregada d’artistes que pinten a la vora del mar, i on, per cert, ja ha trobat un admirador que l’ha retirat de la feina per una temporada.
Però, en tot cas, això ja seria una altra història...

Llisquen ingràvides les hores nocturnes, dins la vella escola d’art. Les hores sense pressa, en una nit serena, de lluna blanca que ha eixit bellíssima, com un far amatent que vigila el son del seu poble més enllà del cel. Una dèbil guspira en penetra per la finestra, il·luminant subtilment les meves petites, precioses, estimades andròmines. Elles no es despertaran. Elles només cobren vida de la mà d’algun artista. L’únic soroll que esberla el silenci és el gat ros que ronda cada nit pels terrats, buscant el festeig d’una gata veïna. Aviat restarà amatent davant els vidres, esguardant inquisitivament el vell mussol de la taula, que reflecteix amb els seus ulls inerts la llum de l’astre. I el pobre gat no se’n sap avenir, d’aquesta estranya bèstia que se’l mira fixament, impertorbablement, sense moure ni una ploma. I el mixet s’estarrufa; i miola; i es torna tigre. I no sap si aquell amic és un enemic que li pren el territori, o si es tracta d’un enemic massa amic per voler lluitar.
Fins que se’n cansa, i segueix la seva ronda, ara amunt i ara avall, com el rei de les teulades, sota un clar mantell de nit brunzit de llumenetes...
Galionar