dimarts, 26 d’octubre de 2010

Cant d'esperança - invitació


Un matí, quan el gebre embolcalli la vall,
anem-hi plegats, que et vull presentar
el doll de bellesa que no hi has vist mai;
la flaire del vent;
els mil tons del cel;
els raigs que s’escapen d’un sol que just neix.

Vull que busquis l’ombra d’un avet molt vell,
que t’asseguis a sota, l’herba arran la pell;
una gran muntanya, a l’horitzó, imponent,
et dirà: endavant;
escolta el meu clam;
un cant mil·lenari que parla de pau.

Si enmig d’aquests boscos que són lluny del mar
et sents un altre home, pots riure i plorar,
per què vols anar-te’n? De qui vols ser esclau?
Aquí, on tot és verd,
on ningú no perd
veuràs com la vida, per tu, reeixirà.

Corre, crida, esgota’t, respira ben fort;
si el vent crema el rostre fa més bonic l’esforç.
Amb nova esperança, els teus ulls brillaran;
i allà, sota el cel,
tu, jo i només Déu,
les mans enllaçades, l’amor reescriurem.
Galionar

14 comentaris:

  1. Em semblen un cant d'esperança i una invitació encantadors.

    Acompanyats d'una música que enfila l'ànima!

    ResponElimina
  2. Justament venia a dir el que ha dit Carme, exactament. :)

    ResponElimina
  3. Tot ho has expressat tu al bellíssim poema que ens regales. Per nosaltres el goig de gaudir-lo.
    Gràcies.
    Una forta abraçada,
    amparo.

    ResponElimina
  4. Hi ha invitacions a les quals no et pots negar...Tenen una perspectiva privilegiada.

    ResponElimina
  5. Enhorabona Montse, les paraules t'eixen soles, te les dicta el cor, has escrit un poema fantàstic.
    La vida al teu costat ha de ser una autèntica meravella, si convides així a la gent, ningú no s'hi resistirâ.
    Si no m'enganye, aquest és un dels primers poemes teus que vaig llegir quan començava a visitar el teu espai. Recorde que ja aleshores em vaig quedar amb ell.
    Igual m'enganye però crec que fins i tot el vaig comentar amb Tyrma.

    Una gran abraçada i molt bona nit que demà m'espera un dia dur. M'en vaig a la vall, però no a gaudir dels mil tons del cel, sinó amb els meus dimoniets del col·le d'excursió.

    Un plaer llegir-te i escoltar el vídeo que ens ofereixes.

    B7s mil

    ResponElimina
  6. Són unes paraules d'esperança que en aquest moment dóna la casualitat que em fan bé. L'Amparo parla de regal i (ja sé que sembla que miri de posar-me la medalla d'adiví de la bola de cristall, però et juro que és cert) jo anava a dir el mateix. Com diu la cançó, les millors coses de la vida són gratis. I això no vol dir que no tinguin valor. Un poema així no es pot comprar ni amb tot l'or del món, i a més li seria una ofensa per topicàs i perquè a on anem mirant de mercadejar amb aquestes paraules? Deixe'm-lo tranquil, que continuï convidant al lector a endinsar-se en aquest paisatge i a aprendre a ser lliure. No ens han ensenyat a ser lliures. Els nostres pares, pobrets, tampoc en sabien més.

    La foto bellíssima. T'hi trobes i el doll de bellesa el sents.

    Gràcies!

    ResponElimina
  7. "Vull que busquis l'ombra d'un avet molt vell,
    que t'asseguis a sota, l'herba arran la pell;
    una gran muntanya, a l'horitzó, imponent,
    et dirà: endavant;
    escolta el meu clam;
    un cant mil·lenari que parla de pau".

    Montse, trobo aquesta estrofa tan perfecta, tant, que sé que des de avui quan busqui l' ombra d' un avet,un roure o qualsevol arbre que tingui a prop sabre observar tot el meu voltant amb altres ulls.

    Petonet bonica

    ResponElimina
  8. Noia un poema com aquest nascut des de molt endins com si la bris t'hagués anat portant les paraules justes i el cor i va anar posant el ritme...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  9. Carme, Novesflors, Amparo, Pilar, gràcies per les vostres paraules i celebro que el poema us hagi aportat algun moment agradable. El goig és meu, sens dubte, de tenir-vos properes, amigues, lectores, fent-me companyia.
    Joana, gràcies també per les teves paraules. Dubto que coneguessis aquest poema des del blog perquè va ser publicat molt abans que entréssim en contacte, però si vas llegir-te l'espai des de principi podria ser possible. De fet, pertany al recull "Sota el cel de Boí", publicat fa 20 anys en un dels meus primers llibres, i a més alguns dels seus poemes han acompanyat reportatges televisius, així que sí, pot ser que l'haguessis sentit.
    De fet, ja vaig avisar molts dels amics de l'anterior bloc que gairebé tots els treballs tornarien a ser publicats en aquesta nova casa de blogger, principalment perquè d'aquí a uns pocs mesos windows live desapareix i els espais deixaran de ser visibles.
    Així que les fidels persones seguidores de sempre en tindreu versió doblada. I les que s'han incorporat més recentment tindran una nova oportunitat per patir-los o gaudir-los.
    Florenci, també per a tu m'alegro si el poema t'ha aportat alguna cosa positiva, ni que sigui una mica de bon humor en cas de necessitar-ne. Coincideixo amb el teu argument: moltes de les coses sorgides de molt endins com els poemes, laa música, la pintura, etc., contenen uns sentiment que no es poden comprar amb diners, afortunadament. La fotografia no té cap mèrit: senzillament, l'indret és així de preciós o molt més encara, però la meva senzilla càmera no en va saber més de captar-lo.
    Marta, és tan bonic el que dius de la meva estrofa que m'has fet commoure i tot. Estimo el mar, però en moments clau de la vida he de fugir cap a les muntanyes; només elles em tornen la serenor quan l'he perduda.
    Una forta abraçada a tothom i gràcies una vegada més per ser-hi.

    ResponElimina
  10. Onatge, que m'has sortit de trascantó mentre publicava el meu comentari! Gràcies també per les teves paraules i per la musicalitat que li has sabut trobar. Bé s'ha de notar el nostre pas per ca la Sra. Angelina, la professora de música, pel que fa a l'harmonia, oi?
    També per a tu una forta abraçada.

    ResponElimina
  11. Montse, després de fer el comentari, vaig buscar en un arxiu on tinc recollits tota aquells poeme que per un motiu o un altre em criden l'atenció, i efectimament, allí estava aquest teu. Sempre m'hi he identificat molt amb els teus escrits i recorde que en aquells moments eren les paraules que hauria volgut escriure jo. M'arribà d'una manera molt especial. El meu primer contacte amb el teu bloc no coincideix amb el post on apareix el meu primer comentari. El llegia des de molt abans, però no podia comentar si no m'obria un compte hotmail i en aquell temps era molt patossa per aquestes coses. Crec que he llegit totes les teues entrades. Potser no arribaria a les primeres, però a moltes de les antigues.

    No pots consentir que desapareguen, passles ací abans de que Windows Live les elimine. Tot el que has escrit mereix ser llegit ací al teu nou espai. Posa't les piles i ves passant-les!!! Per a mi serà un plaer tornar-les a llegir i per a la gent que no les conega, supondrà un plaer extra.

    Una gran abraçada literaria-afectiva. I ara sí, me'n vaig que entre a la mitja i faré tardddddd!!!!

    ResponElimina
  12. És curiós, però dues coses tan llunyanes com la muntanya i el mar, o el desert, que és un mar de sorra, són on l'homa a cercat sempre a Déu. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  13. Joan, no és estrany que quan l'home vulgui trobar o retrobar alguna cosa, ni que sigui a ell mateix, cerqui aquells indrets on la Creació es fa palesa amb tota la seva magnificència.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  14. Sento que sempre vaig tard....i que el meu comentari no pugui passar de dir que ....m'encanta com escrius....i que el que escrius arriba....petons. Fanny

    ResponElimina